S’acosta el ball (preelectoral)
Les eleccions no són fins al maig de 2023, però l’any 2022 ja serà, a tots els efectes, any preelectoral, i això lògicament s’anirà notant cada vegada més a mesura que passin els mesos: cap a la primavera és previsible que la confrontació política hagi apujat el to, després de l’estiu ho farà uns quants punts més i després de les festes de Nadal –l’any que ve per aquest temps– la cosa ja anirà a màxims.
Els contendents a la brega no seran partits polítics, sinó blocs: el de l’esquerra i el de la dreta. Que tenen els seus cognoms: així, l’esquerra es presenta com a catalanista, feminista i verda, mentre que la dreta ho fa com a nacionalista, en el benentès que l’únic nacionalisme que roman vigent a la política balear és el nacionalisme espanyol. Les forces d’esquerres (inclosa MÉS, a qui se sol anomenar “nacionalista” per inèrcia) han renunciat més o menys explícitament al nacionalisme català, que es percep caduc: en el cas de MÉS, ha donat pas a un sobiranisme que en cap cas no aspira a la independència, mentre que Unides Podem i el PSIB-PSOE (el PSOE segons Francina Armengol, per entendre’ns) continuen predicant un federalisme que al capdavall és retòric, perquè és impossible federar-se amb qui no vol dur endavant cap tipus de federació. En l’ecologisme i en el feminisme s’hi troben quasi sense diferències els tres partits del bloc d’esquerres (i també en aquests dos aspectes és lícit preguntar-se fins a quin punt el seu compromís no és més retòric que real, però el que és indiscutible és que feminisme i ecologisme es troben a la base dels respectius discursos).
Pel seu costat, la dreta de les Balears ha aprofundit en la deriva cap a l’extremisme que va iniciar sota el lideratge de José Ramón Bauzá, i que no va corregir sota el de Biel Company. No és previsible que ho faci tampoc sota el de Marga “jo soc diputada a Madrid” Prohens, que exhibeix com un gran capital polític el fet d’haver vist des de la seu del PP al carrer Génova (la seu que Pablo Casado volia abandonar, quan es va provar que havia estat finançada amb doblers públics robats) la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a la comunitat de Madrid, una victòria que precisament es va produir a pesar de la cúpula dirigent del PP, i no gràcies a ella. Sigui com vulgui, la novetat és que ara l’espai de la dreta es veu condicionat per Vox: el partit d’extrema dreta (però sortit directament, no ho oblidem, de dins el PP) pren cada vegada més força a tot Espanya, i és previsible que les Balears no siguin cap excepció. A Ciutadans li queda poca cosa més a fer que desaparèixer i acabar de transvasar els vots que li queden cap al PP o cap a Vox. Per altra banda, allò que podia haver estat el fet diferencial de la dreta balear, l’espai de centre regionalista o autonomista que fins ara representava El Pi, s’ha tornat a fer bocins, de manera que tot l’espai de la dreta queda lliure per als suara esmentats. A més de nacionalistes (espanyols), es presenten com a antifeministes i antiecologistes, dues ideologies que presenten com a imposicions dictatorials, juntament amb l’ensenyament de la llengua catalana. Per aquí (exaltació del turisme i l’especulació amb el territori com a sinònims de riquesa, lluita “contra el català” i a favor d’una suposada llibertat d’elecció dels pares, combat “contra el feminisme” i a favor del model de família i parella tradicionals) cal suposar que aniran les “guerres culturals” (ara en diuen així de les bregues a partir d’infundis i mentides) de la dreta illenca.
S’acosta el ball i la música gisca i és estrepitosa. Som-hi.
Sebastià Alzamora és escriptor
