TRIBUNA OBERTA
Opinió 25/12/2020

La revolució militar al Caucas Sud: La nova guerra de les galàxies II

Pere Perelló
4 min

Escriptor i expert en seguretat públicaAl setembre del 2020, l’exèrcit àzeri va iniciar les hostilitats només a la zona del Karabakh, no contra el territori sobirà d’Armènia. Feia anys que estaven preparant aquest moment i sembla que al novembre ja havien conquerit més de la meitat del territori que havien perdut el 1994. Amb aquest enfrontament s’han produït alguns fets interessants que tindran conseqüències en el futur, si més no en l’àmbit militar.

No ha estat un enfrontament clàssic del segle XX. Les noves tecnologies hi han tingut un paper essencial, em referesc a l’ús dels satèl·lits i dels drons. Les grans masses de vehicles blindats i de tropes d’infanteria dels armenis han quedat esvaïdes pels atacs guiats dels drons, segurament dirigits des de centenars o milers de quilòmetres de la zona de conflicte. A partir d’ara, els grans contingents o formacions de tropes i materials queden en dubte. El cel silenciós serà el principal enemic.

Azerbaidjan disposa d’un exèrcit més nombrós que l’armeni, però està menys motivat; les desercions han arribat fins a un 20% dels seus efectius. Les despeses militars han estat elevades els darrers anys. El seu principal proveïdor d’armament i tecnologia puntera ha estat precisament Turquia, el seu aliat natural.

Com ha estat possible aquest resultat favorable per als àzeris? La resposta la trobam a Turquia, que hi ha intervingut amb la seva tecnologia militar i els drons venuts als azeris. Arran dels conflictes de l’Iraq i de Síria, els turcs han adquirit material molt sofisticat i, sobretot, experiència. La confluència d’interessos turcs i àzeris ha donat bon resultat. El “sultà” Erdogan ha d’estar content, el vell i sublim imperi otomà vol ressuscitar de les cendres. No podem oblidar que la indústria militar de Turquia ha crescut de manera espectacular els darrers anys.També a l’hora de fer una anàlisi del que ha passat en aquest conflicte, ens cal tenir present els següents factors:

– El mateix dia de l’inici de les hostilitats, les autoritats del país àzeri varen deixar sense cobertura d’internet els seus ciutadans. Cap xarxa social funcionava, i les notícies estaven fortament controlades pel govern i els militars. Només varen emetre els missatges que convenien o interessaven a la seva població. La majoria de governs si no poden controlar les reaccions de la seva “ciutadania” solen entrar en pànic. Idò a la guerra, encara és pitjor.

– Els drons varen atacar sistemàticament tots els punts de comandament importants dels armenis. Els tenien identificats i molts d’oficials armenis qualificats varen morir els primers dies. Els serveis d’informació dels àzeris i turcs varen funcionat bé, com també els seus serveis d’intel·ligència i espionatge. Sembla que alguns avions F-16 de Turquia hi varen intervenir, malgrat que Ankara ho ha negat.

Els dies abans de l’inici de les hostilitats, un grup d’alts oficials turcs, uns 300, es desplaçaren fins als punts de comandament dels àzeris per dirigir i coordinar les operacions dels drons i míssils terra-terra. S’ha parlat de grups d’antics combatents sirians islamistes que haurien lluitat al bàndol àzeri. Aquesta notícia no està confirmada del tot, però resulta convincent i possible.

Els primers dies varen atacar els armenis a les terres altes del nord. La defensa fou fàcil ja que l’orografia hi ajudava, i no pogueren avançar gaire. Al cinquè dia canviaren d’estratègia i atacaren pel sud, ja que les terres eren planes i les seves forces es podien moure amb facilitat.

L’experiència militar de noves tecnologies experimentada a Síria i a l’Iraq ha donat excel·lents resultats en una guerra que semblava que seria convencional. Els primers dies els drons dels àzeris varen destruir 13 sistemes de míssils antiaeris terra-aire de curt abast, els tenien perfectament geoposicionats, a partir d’aquí els drons varen poder operar tranquil·lament i destruir els armenis o castigar-los severament. Podem dir que ha estat la guerra dels drons i, com sempre, del domini de l’aire.

Els conflictes dels darrers anys han demostrat que, quan convé, les forces militars d’un país es converteixen en mercenaris o forces sense identificació; d’aquesta manera, no hi involucren els estats pròpiament dits. És el cas dels conflictes de Crimea, Ucraïna, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Transnítria i altres zones, on tropes russes han actuat sense dur els emblemes o la identificació del seu país, però sí defensant els seus interessos. Fa poc va sortir a Finlàndia una llei que prohibia a ciutadans de la Federació Russa comprar cases i terrenys pròxims a la frontera comuna, precisament per evitar aquest possible escenari.

El pròxim curs, les acadèmies militars d’arreu del món, inclouran l’anàlisi del conflicte del Karabakh en el temari de les seves assignatures obligatòries.

Mantenir en servei grans unitats de combat ordinari, tipus divisió o regiments, amb la mateixa mentalitat de fa trenta anys no té sentit a partir d’ara. Qui domini les tecnologies o els satèl·lits que volten la Terra sense aturar seran els qui tindran el poder, i manaran la resta. El que ha passat a les terres del Caucas ens afecta de ple. Veurem exèrcits amb molta despesa, però petits i molt professionals, militars de bata blanca, ulleres de tassó pitjant botons a les consoles hores i hores i conduint les màquines espacials d’un cap a l’altre del globus, sembrant mort i terror pertot arreu. La Guerra de les Galàxies ja és aquí. El futur serà de la tecnologia o no serà.

stats