'RESET' i el pressupost 2022
Ha passat molt més desapercebuda del que es mereixia la presentació, fa just dues setmanes, de l’informe Catalunya 2022. RESET. Crida per reactivar el país, encarregat fa tot just un any, el juny del 2020, pel president de la Generalitat, aleshores Quim Torra. La decisió es va prendre en plena pandèmia per il·luminar el futur immediat amb la vista posada en la visió estratègica del futur de Catalunya. Van ser nomenats i convocats una trentena d’expertes i experts, coordinats per Victòria Alsina i Genís Roca. La densitat d’esdeveniments d’aquestes dues últimes setmanes ha deslluït la seva aportació.
El conjunt de 91 propostes de Catalunya 2022 és vistós. El document aspira a l'aplicació immediata de les accions que s'hi enumeren. Per simplificar i per concretar: que ja es notin als pressupostos de la Generalitat per a l’exercici 2022. La multiplicació de propostes de noves lleis fa difícil pensar que es puguin fer totes en un sol exercici, i la disponibilitat de recursos pressupostaris no dona credibilitat al cúmul de propostes gairebé sempre pressupostàriament expansives. Una translació en termes de recursos necessaris faria immediatament visible que no és possible fer-les totes ni a la curta ni a la llarga si no hi ha molts més recursos per a l’administració de la Generalitat o si no es concreten objectius factibles de cancel·lació de programes actualment existents. Per descomptat, a curt termini no es pot disposar dels recursos del dèficit fiscal, o sigui, l’esforç fiscal de Catalunya i la molt inferior despesa de l’Estat a Catalunya. Tanmateix, que el pressupost del 2022 avancés en les direccions de l’informe RESET seria una gran notícia.
Catalunya 2022 proposa iniciatives que ja es podrien posar en marxa ara mateix, inicialment fins i tot amb pocs recursos. Moltes són cares però moltes altres demanen un millor disseny de com gastar els recursos disponibles o com fixar objectius més atractius. Posem-ne alguns exemples per adonar-nos de la seva grandesa però també de la seva dificultat.
N’hi ha d’indiscutibles, amb amplis consensos sobre la seva necessitat, però que fa dècades –a vegades quatre– que no es concreten: “Millorar la formació professional impulsant la dualitat i la formació contínua”. Quants anys fa que es predica el mateix? Segueix sent fonamental. Per què falla? Gran pregunta sense resposta. “Ampliar la cobertura de renda garantida de ciutadania per reduir l’alarmant bretxa entre els actuals perceptors i les persones que viuen amb carència material severa i en risc de pobresa”. Ha estat un objectiu ambicionat des de fa anys i que la pandèmia ha fet més urgent. Tanmateix, ampliar-ne les actuals dimensions pressupostàries serà una barrera de mal franquejar en un context de recursos públics molt limitats. Per no parlar de “garantir una escolarització equilibrada i universalitzar l’accés a l’educació infantil de primer cicle (0-3)”, que tothom aplaudeix però que no es concreta.
Per a un “pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permeti que d’aquí 10 anys el 10% de l’habitatge sigui públic” hi ha un ampli consens. Patim un fort retard respecte a Europa i respecte a comunitats més ben dotades de recursos públics com és el cas del País Basc. La migradesa de l’actual política dona esperances per pensar que es podria fer molt millor. “Reestructuració, innovació i impuls del Servei d’Ocupació de Catalunya per tal de poder fer front proactivament a la revolució industrial 4.0 que comporta una transformació radical del mercat de treball”. Va fracassar amb les desindustrialitzacions i no ha sabut aprofitar les reindustrialitzacions. També fa quaranta anys que se l’espera.
“Potenciar els instruments de cooperació entre empreses, universitats i entitats públiques de recerca”. És el Sant Grial del creixement econòmic basat en millores de la productivitat i salaris elevats. Pot no ser car, sinó tractar-se sobretot de bons incentius. Però portem molts anys fracassant. Un bon precedent són les institucions dissenyades per Andreu Mas-Colell per a la recerca, que podrien servir per a la transferència de coneixement d’universitats i centres de recerca a empreses. Beneït sigui qui ho aconsegueixi!
“Exigir l’elaboració de polítiques basades en evidència empírica”. Tots els tècnics i els tecnòcrates somien que s’apliqui aquest principi, però sovint es volatilitza davant de l’expectativa d’alguns vots més.
Les barreres són moltes, sovint profundes, però RESET apunta bé, a les àrees que és crucial que millorin. Els convido a llegir-lo i després a passar comptes a l’acció de govern amb la seva llista de mesures i a passar comptes al govern de l’Estat per no retornar una proporció més elevada dels recursos que aportem a les finances públiques.
Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
