El relat del futur (II)

4 min
18/11/2026 - 07:45 h
Poeta, traductora i música
  • CAST
  • ENG
  • DE

Conduïm amunt des de la ciutat de València, pel camp de Morvedre: voregem una mar de novembre, travessem la Marjal dels Moros –que ressona amb alabatre limícola–, passem vora les restes iberes, romanes i industrials contaminants del Grau Vell, i arribem al Port de Sagunt. M’han convidat a l’IES Altos Hornos, un institut de secundària en un edifici modern i vinculat a la història d’un municipi que, malgrat l’emblema i museïtzació de la torre número 2 dels antics alts forns, s’ha convertit a l’activitat comercial i turística. Els joves amfitrions m’expliquen, orgullosos, que fins al 1984 la identitat del poble era pesquera i metal·lúrgica, i que fou la Unió Europea que els desballestà la indústria, perquè feia la competència a França i Itàlia.

La majoria dels pares i mares del jovent amb qui parlaré d’art i futur en aquesta jornada, doncs, van néixer en un temps que casa seva es convertia en zona deprimida –d’incertesa, de precarietat, però també de possibilitats de transformació. Aquests progenitors (contemporanis meus) comparteixen els discos de Rage Against de Machine i Extremoduro amb els fills, i amb això entenc que els perviu una idea clara del que són els sistemes de poder i les desigualtats socials, i de la necessitat constant d’una honestedat radical en la recerca de la llibertat d’un mateix. Potser és per això que els adolescents saguntins no m’han semblat com els que coneixia fins ara o se’m descriuen normalment com a aviciats i apàtics.

Sovint passa que ens fem grans i no ens adonem que tendim al conservadorisme quotidià i a la nostàlgia sentimental: deixem d’escoltar Rage i Extremo, o deixem d’escoltar-los des del present i transformem la seva música en un ritu, en un exercici de malenconia. Puc reconèixer que al conformisme li resulti fins a cert punt natural d’arrelar de mica en mica en les poblacions madures; que els individus i societats amb els drets bàsics garantits (o ‘aparentment’ garantits) siguem més vulnerables a l’immobilisme i la malfiança enfront de la novetat. Però a l’article anterior ja comentàrem la utilització de part de la dreta i la ultradreta polítiques del llenguatge de la nostàlgia, i vet aquí que nosaltres (i l’esquerra política) hem de tenir-hi més cura, també.

A Calm like a bomb (1999), De la Rocha canta que “la revolta serà la rima dels no escoltats”, enmig d’un poema amb lladres voltors, ciutadans de Los Angeles morts de fred i de fam, i pantalles adormidores. Avui continuem lluitant ‘pel dret a viure i no sobreviure’, però, s’hi val a cridar que “viure ens costa la vida”? No m’avinc amb la reclamació d’un ‘viure’ que implica passejar-se amb mòbils de quasi mil euros, menjar de restaurant dos o més dies de la setmana (in situ o via plataformes de repartiment a domicili), reservar un avió i un hotel o allotjament vacacional a cada pont i palanca... Denunciem i tombem l’1% que és megaric a costa de la majoria de la societat, però reconeguem també que formem part d’un percentatge molt acomodat del “conjunt de la societat” i sense gaire intenció d’ajustar-nos ni renunciar als privilegis individuals en favor del quasi 20% de l’Estat que malda de veres al límit i del 8% que sobreviu en pobresa extrema.

Rellegim com l’estudiant Raskòlnikov explica la pèrdua de dignitat de les persones a causa de l’especulació immobiliària i que Praskòvia no és un fons voltor, sinó una senyora que hereta una propietat, la subdivideix i, a còpia de guanyar rendes per l’explotació d’un dret bàsic, perd la mesura i el seny. No caiguem en la temptació d’esdevenir part de la minoria que viu a costa dels altres: recordem que cal cridar ‘amb’ i ‘per al’ més d’un quart de població que sovint ni es veu ni se sent en manifestacions i vagues. Votem conseqüentment. I no oblidem, em diu Vera, una alumna de l’institut, que “sense els poetes no tenim memòria, / sense l’art no tenim història”.

Al Port de Sagunt he conegut professores que eduquen en el respecte i no criminalitzen la desobediència, que recorden als alumnes els propis privilegis i els assenyalen els perills de la manipulació del llenguatge. Que no infantilitzen els estudiants amb el pretext de la protecció, ni s’escandalitzen que es formin amb música i poesia, sinó que els demanen permís per a entrar al seu espai íntim i en construcció i debatre-hi plegats –entre generacions. Hi he trobat educadores que confien en l’art com a eina de comprensió i crítica de la diversitat de ‘relats’; i joves que aprenen a identificar i combatre les trampes en el discurs dels altres i la hipocresia en el llenguatge propi. “Cada palabra he calculado, ahora falta el valor”, cantava Robe Iniesta, contra els ardits lingüístics de l’amor romàntic. A l’IES Altos Hornos, no hi falten ni valentia ni passió, i els agraeixo que m’hagin fet la paraula partícip d’un present que vol crear un futur digne de viure.

stats