Per què PP i Vox han declarat la guerra a un fantasma a les Balears?
-
CAST -
ENG -
DE
Ha estat una setmana de sobredosi ultra, amb l’honrosa excepció de la vaga general de l’11-N. Dilluns, Santiago Abascal s’asseia al plató de La Revuelta a la televisió pública, en una entrevista tensa que l’extrema dreta ja ha convertit en munició electoral i en la qual ens avançava la seva particular idea de la llibertat d’expressió, garantida amb un públic a mida… Què passarà, si governen, amb qui no els vulguem aplaudir? Però mentre el país discutia sobre Broncano, l’endemà, el Parlament de les Illes Balears feia una cosa molt més greu: aprovar, amb els vots de Vox i del PP, una proposició de llei orgànica per prohibir el burca i el nicab a l’espai públic, que ara s’enviarà al Congrés.
Començ per l’evidència: on són, els burques de Mallorca? Ningú no n’ha vist cap fent coa al centre de salut d’Inca o esperant el bus a Manacor. Les dones magribines que viuen als nostres pobles i barris, quan es cobreixen, duen mocador, el hijab, que no amaga la cara. I si mai en veim un passejant per Palma, és més probable que hagi baixat d’un iot de luxe dels Emirats o l’Aràbia Saudita que d’una pastera. Legislam, idò, contra un fantasma. Però no un fantasma qualsevol: un fantasma útil.
Perquè la llei no s’ha escrit per a les dones que diu que allibera, sinó per al públic que l’ha d’aplaudir, com al programa de Broncano amb Abascal. Basta llegir-ne l’exposició de motius: parla de civilització cristiana i grecoromana, de “llegada masiva de inmigrantes” i d’un “inasumible incremento” de població estrangera. Afirma que “no se trata de una cuestión de sentimientos religiosos”, però només prohibeix dues peces associades a una sola religió. La dignitat de les dones és l’embolcall; el contingut és assenyalar unes veïnes en concret. Faria riure, si no fes plorar, que el partit que nega la violència masclista, que s’aixeca dels minuts de silenci per les dones assassinades i que vol posar pany a les polítiques d’igualtat, es presenti ara com a defensor de les dones musulmanes. El seu feminisme comença i acaba allà mateix on comença la seva xenofòbia.
I ho fan castigant justament qui diuen que protegeixen: si una dona du el nicab perquè l’hi imposen, la multada és ella. Si reincideix, la infracció passa a greu, amb sancions de fins a 30.000 euros. I si és estrangera, la reforma de la Llei d’estrangeria obre la porta a l’expulsió. Primer, la violència del marit o del pare; després, la de l’Estat. Una doble condemna. I l’efecte previsible és que aquestes dones, si existeixen, no tornin a trepitjar el carrer, l’escola ni el centre de salut, els únics espais on algú les podria ajudar.
La part penal tampoc no resisteix una lectura atenta. Obligar algú per força a vestir d’una manera ja és delicte: es diu coacció i és a l’article 172 del Codi Penal. Vox n’encaixa la nova classe dins l’article sobre assetjament, i el redacta amb tanta cura que repeteix tres vegades “medida cautelar”. Ni tan sols el varen rellegir. Tampoc no és nou: el Congrés ja va rebutjar el 17 de febrer aquest mateix text, amb el mateix títol, per 177 vots contra 170. I invoca la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas S.A.S. contra França, però omet que aquella mateixa sentència va descartar que la igualtat entre homes i dones o la seguretat poguessin justificar una prohibició general.
L’arabista Dolors Bramon, que ha dedicat mitja vida a estudiar les dones en l’Islam i que no és gens complaent amb el vel, ho ha explicat moltes vegades: el burca no surt de l’Alcorà, probablement és anterior a l’Islam, i convertir-lo en símbol religiós és confondre creença amb tradició. I ens adverteix també que les prohibicions no alliberen ningú: només radicalitzen les posicions.
Però la meva por és més immediata… Perquè les lleis també eduquen, i aquesta ensenya que la roba d’una minoria és una amenaça per a l’ordre públic. Qui escolti el missatge no distingirà entre un nicab i un mocador. No em sorprendria que, amb l’excusa d’aquesta norma perversa, qualsevol dia d’aquests, algun exaltat seguidor dels ultres es cregui autoritzat a estirar el mocador d’una al·lota marroquina a la sortida de l’institut. Amb aquesta llei no hi haurà menys burques, perquè no n’hi ha: hi haurà més por, i serà més fàcil assenyalar.
No és un fet aïllat. El mateix ple va aprovar demanar la suspensió del programa de llengua àrab i cultura marroquina a les escoles. Això no és feminisme, és una agenda. I el PP de Marga Prohens, que presumeix de moderació, l’ha votada i l’ha aplaudida, com si la convivència a aquestes Illes valgués menys que el pacte amb Vox.
La maldat no sempre escridassa. De vegades es vota un dimarts, entre dues mocions, amb la corbata ben posada i la creu de Crist ben lluenta al pit. L’extrema dreta no vol resoldre problemes: els necessita. I quan no en troba, se’ls inventa.