29/01/2021

Per la rehabilitació del territori

2 min

Gran part del debat sobre la sostenibilitat s’ha centrat els darrers anys en la necessitat de no consumir recursos i territori en un espai limitat com el nostre. Sense treure importància a l’anterior, potser és hora de fer una passa endavant i reobrir el debat sobre la rehabilitació dels entorns ja degradats, siguin a sol rústic o urbà. No és un aspecte menor, Climent Picornell ens ho explicava en la seva darrera lliçó magistral. L’entorn geogràfic influeix en les persones, que actuen segons la percepció que tenen dels espais. Duit a l’extrem, si tenim una illa vulgar, bruta i degradada no és d’estranyar que, com a societat, ens convertim en un reflex d'això. En conseqüència, condicionar l’entorn per fer-lo més habitable és una bona manera de millorar com a societat generant alhora nous nínxols laborals.

És cert que hi ha espais que semblen no tenir solució, però la rehabilitació de zones verdes degradades com el Carnatge són un exemple que fins i tot els abocadors es poden recuperar. Falten, però, perspectiva i fulls de ruta clars per evitar que bons projectes com la rehabilitació dels molins del pla de Sant Jordi quedin sense continuïtat per canvis de colors polítics. Amb això no feim més que perpetuar aquesta manera tan nostrada de fer-te ca teva a poc a poc i improvisant. Reformes damunt reformes i nyaps que es perpetuen generació rere generació.

Una part, i grossa, de responsabilitat la tenen els ciutadans incívics, però l’Administració és còmplice i promotora dels desastres. Les nostres illes estan farcides d’espais públics emblemàtics abandonats o amb intervencions de dubtós gust. Can Weyler és un bon exemple de manca de sensibilitat cap al patrimoni, però a l’obra nova les coses no es fan molt millor. Perquè veure els ocellets pintats als metacrilats del segon cinturó sembla un acudit de mal gust per als ornitòlegs. Només ho superen les plaques de formigó de la carretera de Manacor, que, imitant la paret seca, es foten dels centenars d’anys de tradició margera a les nostres illes. S’agraeix, això sí, que, com a mínim, compleixin la funció assignada. Que no ens passi com a l’ecomuseu de Montuïri, un edifici milionari que imita els búnquers de la platja de Dunkerque que la humitat i les goteres només fan apte per al cultiu de xampinyons.

El missatge que ha calat entre la ciutadania és clar: mentre no construeixis fora d’ordenació, la manera com ho facis va a gust de cadascú. I si fa anys ens escandalitzàvem amb les marjades sostingudes amb somiers rovellats, hem de reconèixer que allò era cosa d’aficionats. Leroy Merlín ens ha duit preus baixos en la construcció, però una democratització del mal gust. Portes de PVC blanc rectangular instal·lades a portals de mig punt, rajoles de fang substituïdes sense necessitat per d’altres amb pedres pixel·lades, finestres d’inspiració gòtica amb vidres de colorins a rotes de foravila. El neorusticisme avança inexorablement mentre les autoritats no hi diuen ni mu si no se supera l’edificabilitat. I tot això ens passa i passarà factura. Perquè una destinació turística que no és capaç de mantenir el seu atractiu està condemnada a la degradació.

stats