Reformisme sense reformes
Ara fa un any que, des del PSOE, s'admetia obertament que la reforma “en profunditat” de la Constitució del 78, de la qual havia fet bandera Pedro Sánchez (i servia d'element cohesionador amb els socis de Podem), quedava aparcada fins a nou avís, que seria quan fos, però evidentment dins aquesta legislatura. La idea de tirar endavant un procés constituent per fer una nova Constitució —o, si més no, entrar a fons en la reforma de l'actual— havia agafat volada a causa dels escàndols protagonitzats per la casa reial i, principalment, pel rei emèrit Joan Carles. Es parlava amb insistència de suprimir la inviolabilitat del rei, un privilegi consagrat efectivament per la carta magna i que suposa que el cap d'estat (el cap d'estat, a Espanya, és un rei que no ha votat ningú i que accedeix al càrrec per consanguinitat: encara ben igual, per tant, que en els temps de les monarquies absolutes) no ha de respondre davant de la justícia dels seus actes. Aquesta responsabilitat recau, si de cas, en el govern de torn i el seu president. Així ho estableixen els articles 56.3 (“La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”) i l'article 64 (punt 1: “Els actes del rei seran referendats pel president del govern i, si escau, pels ministres competents”; i punt 2: “Dels actes del rei en seran responsables les persones que els referendin”). En general, val a dir que tots els articles de la Constitució referits a la Corona són per llogar-hi cadires i hi ressona encara la inconfusible remor de sabres que va condicionar —encara no sabem fins a quin punt— la redacció d'aquesta Constitució espanyola que ara compleix 44 anys (un dia com avui cal recordar qui va ser ministre del govern i un dels màxims dirigents del PP d'Aznar, Francisco Álvarez Cascos, que l'any 1996, quan la Constitució va fer 18 anys, va dir allò que “si fos una noia, avui la posaríem de llarg”).
Total, que l'efemèride d'avui ens serveix per recordar la frustrada vocació reformista de la política espanyola (i, en bona part, catalana). Des de l'Operació Reformista pilotada al seu dia per Miquel Roca (coneguda també com a Operació Roca, i que va dur aquest pare de la Constitució a estavellar-se contra les urnes de les eleccions generals de 1986) fins als anhels quasi republicans de l'actual govern espanyol de coalició, no han estat poques les propostes de reforma de la Constitució. També de caràcter involutiu, que solen sorgir de la dreta nacionalista o ultranacionalista espanyola. Ara com ara, però, la Constitució només s'ha tocat en dues ocasions per llimar-ne articles que xocaven amb la legislació de la Unió Europea (el 13.2, l'any 1992, i el 135, l'any 2011), en tots dos casos, com se sol dir, per la porta del darrere. I una tercera, aquesta sí per la porta gran, l'any 2017, quan es va redefinir l'article 155, ambigu i vague, per convertir-lo en l'instrument per eliminar l'autogovern de Catalunya. No es va presentar com a reforma, perquè en realitat va ser un cop d'estat perpetrat des de dins de l'Estat mateix.
