La redactora de successos
La redactora de successos arriba a la redacció. “Ho sento, encara porto els cabells mullats, soc un desastre!”, exclama. I el maquillador en pràctiques somriu i fa: “Ara ho arreglem. Que mones, les sabates”. Ella, ja asseguda a la cadira de maquillatge, fa: “Sí? Me les va regalar l’Edu, però, en fi, què pots esperar dels gustos d’un mosso, no?”
La perruquera li agafa els cabells i els hi esborrifa. Tothom de la sala de maquillatge ha fet silenci, perquè ha entrat ella. I ella, a diferència del redactor del temps, de la d’economia, de la de política, és algú que es fa escoltar. “Què ens portes, avui?”, demana el noi. I ella fa un petarrell. “Ui, avui... Es uno de esos días en los que ser periodista...” Agafa aire. “Una dona assassinada pel marit. A mi això com que no”.
Les perruqueres, l’hoste, els altres convidats se la miren. Ella contesta un missatge al mòbil: “No, no, ara no puc parlar amb tu, Pescao!”, diu, com si s’ho digués a ella mateixa. I aclareix, cap al públic: “És un pres comú que em truca, estic negra, l’Edu em diu que prou!” La tertuliana de la cadira del costat pregunta: “I què vol?” La redactora fa, amb teatral resignació: “Que què vol? ¡Mi cuerpo serrano!” Els altres esclafeixen en rialles.
“Mireu”, prossegueix: “A mi dadme narcos, dadme malos que se matan entre ellos, esto como que sí”. Fa una pausa (ibseniana, de les llargues). “Però que ens matin, no, com que no. Ser periodista així... L’altre dia vaig fer un article d’opinió, que em va costar mogollón, a El Puntazo.com. Era com dir: «Tios, no ens mateu, val?» I de què serveixen els meus articles? Doncs l’hi deia a l’Edu. Para nada”.
L’hostessa se li acosta: “Has de baixar a plató”. I ella fa: “¡Al lío!” Tots els altres es queden embadalits veient com taloneja escales avall, atrafegada, encantada.
