Ets un racista, ho sabies?
La setmana passada em vaig endur una alegria. El Congrés va acceptar una iniciativa popular que cerca regularitzar mig milió d’immigrants. Aquesta proposta té el suport de més de 600.000 firmes i està impulsada per organitzacions com Càritas. Amb l'excepció de Vox, els grups parlamentaris varen donar llum verda al debat, encara que la proposta ha de passar per un sinuós tràmit d’esmenes parlamentàries fins que sigui aprovada.
He de dir que aquesta iniciativa no és gens original. Tots els governs d’Espanya han fet regularitzacions. La primera fou el 1986; la darrera, el 2005, i és normal. La gent no ve sense papers perquè vol. Accedir legalment a Espanya com a immigrant és un infern a causa de la complexitat administrativa, a la qual s'afegeix un sistema d'immigració que no aborda adequadament les demandes del mercat laboral i es caracteritza per una gestió marcada per criteris a curt termini. El resultat d’aquesta mala planificació el tenim davant nostre: milers de persones en situació irregular, auge de l'economia informal, reducció de la recaptació fiscal, augment de les situacions de vulnerabilitat i problemes burocràtics que ocupen constantment l'atenció dels ajuntaments.
D’entrada, doncs, aquesta proposta ens hauria de semblar esplèndida. Però res més lluny de la realitat. I és que segons les enquestes, la meitat dels espanyols –especialment aquests que voten el PP i Vox– considera que hi ha massa immigrants i que aquests ja poden tornar a ca seva. Aquest percentatge s’enfila fins al 75% entre els ciutadans de les Illes Balears. Així que és molt probable que tu, lector, siguis un poquet racista. Ups! Tranquil, quedarà entre nosaltres.
Davant aquestes dades, només puc dir que a Mallorca vivim dins una paradoxa aberrant. M’explic. Qui més qui manco té una cama de fora i vol guanyar doblers amb els negocis de guiris. Però després no volem que vingui en Mohamed, n’Edwin o en Yaroslavl a fer funcionar aquesta gallina dels ous d’or que es diu turisme. Recordau que fa uns mesos varen engarjolar un constructor que pagava 250 euros mensuals als seus treballadors? Idò aquesta és la Mallorca que hem construït.
He de dir que els mallorquins també som un poc triadets, perquè la distribució del nostre rebuig no és igual entre totes les comunitats foranes. Així, i segons els estudis, hi ha una elevada simpatia pels llatinoamericans i testimonial pels magribins i els gitanos, amb una desconfiança transversal per sexe, edat i ideologia. Els motius d’aquests recels són diversos. Per un costat, la història pesa, no ens enganem. El món islàmic ha estat un enemic atàvic de la nació espanyola des d’abans dels Reis Catòlics i amb Llatinoamèrica hi compartim un passat colonial d’anada i tornada. Però no tot és això. També hi ha uns forts interessos a criminalitzar segons quins col·lectius.
Daniel Buraschi i Maria José Aguilar destaquen al seu treball Racismo y antirracismo. Comprender para transformar que són els poderosos els qui estableixen de què es pot parlar i de què no als diaris i teles, i que l'objectiu de la selecció de temes és mantenir l'estat actual de les coses. Així, la imatge que donen els mitjans de comunicació d’algunes nacionalitats no és casualitat. D’aquesta manera, els discursos mediàtics generen representacions negatives dels immigrants, que estableixen una divisió entre 'nosaltres' i 'ells'. Aquesta dinàmica porta a la deshumanització dels grups no blancs i fa augmentar la tolerància a la violència i la desigualtat.
Què podem fer davant tot aquest desgavell? Idò no ho tinc clar. Diuen que teixir ponts amb minories discriminades promou actituds antiracistes i fomenta la cohesió social. Potser és el camí. Donar-nos a conèixer i molestar-nos a conèixer-los. A l’escola, a les associacions, mitjançant l’esbarjo i les festes populars, per exemple. Però trob que no és suficient. Cal també tenir clar que la immigració és el present, però sobretot, el futur d’aquest país, agradi o no. Amb altres paraules, si d’aquí a una generació el català es parla als carrers, serà perquè una part dels nouvinguts ha fet seva la llengua pròpia. Si volem persistir com a poble, ens els hem de guanyar.
Arribats aquí, faig una darrera reflexió. Hem de saber, a més, qui són 'els nostres'. Recordem que els enamorats de l’Espanya “grande y libre” solen odiar els sospitosos habituals: els negres, els sud-americans, els musulmans, els gais, les dones, i també, és clar, els que parlem català. Som tots, d’alguna o altra manera, classes subalternes dins un país cada dia més desigual. Tinguem-ho present, perquè, com diu Brams: “Si el que vols és distingir la gent, cal seguir aquesta norma: no et fixis en el color de la pell, mira el color de l'uniforme”.
