Un amic em va dir una vegada que, quan escoltava la paraula 'divertimento', no podia evitar associar-la a mi. Es veu que, al principi de conèixer-nos, quan ell va demostrar interès a llegir alguns dels meus relats, jo tenia el costum d’enviar-los matisant quan es tractava d’un conte més seriós o ambiciós i quan s’havia de percebre com un 'divertimento': peces ràpides, d’escriptura impulsiva, inspirades en un fet o persona i, sovint, destinades a fer riure o a emocionar els protagonistes de les anècdotes que m’havien estimulat.
Les aspiracions dels 'divertimentos' –encara n’escric de manera habitual– s’acabaven aquí. La realitat, però, és que aquestes peces literàries m’han generat, sovint, més alegries i satisfaccions que d’altres que potser s’han arribat a publicar o que fins i tot han merescut algun reconeixement. I és que, des del meu punt de vista, el fet d’emprar l’escriptura per provocar una reflexió, sensació, reacció o emoció en el lector és, al capdavall, la finalitat de tot escriptor. Així doncs, si per assolir aquest objectiu tan obvi es fa necessari alterar el registre d’escriptura habitual –jugar amb el to; posar-nos més lleugers, lúdics, banals, superficials, irònics, paròdics o, fins i tot, frívols; baixar uns escalons per fer accessible i assequible aquella idea a qui l’ha de gaudir i interioritzar–, diria, sens dubte, que val la pena fer-ho.
En aquesta passada Fira del Llibre de Palma, la llibreria Rata Corner va tenir l’ocurrència d’engegar una campanya arriscada i transgressora sota el lema ‘Llegir és un sentiment’. Per què és arriscada? Perquè implicava que dotze escriptors ens vestíssim amb equipació de futbol –pantalons curts, esportives, calcetins alts i l’agreujant d’uns guants enormes (tècnicament reglamentaris però amb efecte Mickey Mouse) en el cas de la portera– i que féssim esforços per salvar la dignitat en un estadi buit. I per què transgressora? Doncs perquè, fent això –establint un paral·lelisme entre la lectura i l’escriptura, per una banda, i, per l’altra, l’entreteniment tan poc intel·lectual que constitueix el futbol–, els promotors de la campanya sabien que, tanmateix, caurien les crítiques.
Cal tenir present, és clar, que és absolutament impossible fer res que agradi a tothom, però m’atreveixo a afegir un altre adjectiu a la campanya esmentada: ‘Llegir és un sentiment’ ha estat, des del meu punt de vista, una campanya valenta. I ho ha estat perquè s’ha dut a terme amb el convenciment que no tothom encaixaria bé que la literatura (en majúscules) es volgués presentar amb un component paròdic, d’ironia suau; amb un punt de joc i amb la forma de petit 'divertimento' que en cap cas naixia d’una voluntat de menystenir el valor dels llibres, sinó amb la sincera intenció d’apropar-los i democratitzar-los en detriment de qualsevol temptació solemnitzadora o de caire elitista envers ‘la cosa literària’.
Se suposa que la complicitat d’una dotzena d’autors i autores de totes les edats i registres hauria de contribuir a descartar aquest pensament pessimista: quin escriptor tindria interès a rebaixar la seva pròpia vocació? Quin autor accediria a fer literalment –i literàriament– el ridícul corrent per un camp de futbol si no fos perquè pensa que potser –només potser– tot plegat pot ajudar a apropar el fenomen de la lectura als qui sovint experimenten una mena de recel o cert respecte envers un àmbit que, a diferència del món audiovisual o musical, no té tantes maneres d’esdevenir proper i popular, més democràtic i atractiu per als qui no són grans lectors? Algunes persones temien que la campanya es pogués entendre com una burla insubstancial; d’altres van considerar que no dignificava prou la literatura; uns pocs la van titllar d’inadequada o directament d'absurda.
Al final, crec que el que més m’entristeix és veure que, en una indústria cultural tan petita com la nostra, hi ha la necessitat de ser tan durs amb iniciatives benintencionades, creatives i moderadament ambicioses. No: el que més m’entristeix és comprovar que les mateixes persones que aplaudeixen un gag dels Monty Python –la religió fa temps que no és sagrada i la literatura és tota una altra cosa, eh– o una genial recreació del videoclip de 'Bohemian Rhapsody' a càrrec de l’insuperable equip de ‘Polònia’ –a veure, és que mesclar Queen i un tema menor com és la política estatal no es pot comparar amb la decisió de combinar futbol i llibres– són les que després lamenten la iniciativa de Rata Corner amb aires de tragèdia.
I jo que pensava que l’única tragèdia a la qual ens exposàvem amb aquesta campanya era que els meus guants de dimensions desproporcionades no aturassin el gol.
