Polítics que ballen

La primera ministra finlandesa, Sanna Marin, s’ha fet un test de drogues, després que es filtrés un vídeo seu, cantant i ballant en una festa, que ha resultat negatiu. És molt simplot pensar que sempre que hom balla i canta és que s’ha drogat. Segur que l’alcohol “de baixa graduació”, que sí que diu que va prendre, és el gran desinhibidor. “Baixa graduació” vol dir vi i no gintònic, entenc, però, com sempre, és la dosi la que fa el verí.

Aquests dies s’ha dit que pel fet de ser dona se l’ha castigat més, pel vídeo, que si fos un home. No hi estic d’acord. A Miquel Iceta li van dir de tot, després del Don’t stop me now, i amb Manuel Valls, el dia del seu casament, les burles van ser sagnants. Diria que el linxament no depèn del gènere, sinó del partit polític: sempre en faran llenya els rivals.

Hom té tot el dret del món a cantar i ballar i fer copes. És més, diria que és molt recomanable. Però què passa si hom és un càrrec públic? El mateix que si la directora del diari que tenen a les mans surt retratada a la foto que n’encapçala l’article morint-se de riure o xarrupant un còctel o amb un barret sofisticat. Un dia haurà d’escriure una notícia molt seriosa, molt trista, molt transcendent i la foto resultarà frívola. Ja sé que és injust això que dic. Per això no em dedico a la política, ni tinc cap càrrec directiu, i per això admiro sense reserves els polítics i els càrrecs directius. Segur que molts dels nostres polítics han fet canyes, paelles, balls amb els amics. Però no pengen les canyes, les paelles, els balls amb els amics a Instagram, perquè el dia que hagin d’anar a una zona catastròfica o a donar un condol o a negociar els fons europeus, aquelles imatges estaran massa “connotades”. Hi ha una honrosa excepció. La política Alba Balcells comparteix a Instagram tots els meravellosos vins que tasta i els fantàstics cellers que visita. Però és que és la directora de l’Institut Català de la Vinya i el Vi.