La política i la gestió
Enmig de pandèmies i erupcions volcàniques, hi ha dos assumptes que generen titulars des de fa mesos a l’Estat: la renovació del Consell General del Poder Judicial i l’increment del preu de la llum. Aparentment no tenen res a veure l’un amb l’altre, però junts posen en evidència alguns canvis profunds en la visió que els ciutadans tenen sobre el que ha de ser la política.
El problema del CGPJ és un problema polític greu que posa en qüestió la independència i el bon funcionament de la judicatura. L’altre, en canvi, és un problema de naturalesa econòmica en el qual la política té un paper molt limitat. Curiosament, però, el primer assumpte sembla importar poc als ciutadans, més preocupats pel seu dia a dia. Per això el PP està convençut que mantenir el bloqueig del CGPJ no té un cost electoral i dona més rellevància al tema de la llum, posant el focus en la suposada mala gestió del govern de l’Estat.
Els partits polítics –no tan sols el PP– solen pensar a partir de criteris demoscòpics, també quan donen més importància a la gestió pública que als problemes amb major càrrega ideològica. Creuen que el que cerca el ciutadà mitjà no és un ideòleg, sinó algú que arregli els seus maldecaps al marge de quines siguin les seves dèries polítiques. Però això, que a molta gent li semblarà raonable, amaga els seus perills.
Reduir la política al seu vessant gestor contribueix a augmentar encara més la desafecció per allò públic. Qui cerca un gestor, el que cerca és algú que li llevi de davant una tasca que li és especialment complexa o desagradable i de la qual no vol saber res. Una bona gestió pot promoure l'agraïment i el sentiment d’estar en deute amb algú i anar-lo a votar, però no promou el compromís per fer coses junts, que és el que dona cohesió a la polis.
Comprometre’ns implica fer nostres els interessos dels altres i passar aquests interessos pel sedàs dels valors morals. En canvi, molts de ciutadans entenen que la preocupació de la política no han de ser els valors, sinó els interessos particulars dels ciutadans i que, satisfent aquests, es beneficia automàticament el conjunt de la societat. Però menysprear els valors, com si fossin pensaments íntims que hem d’evitar exterioritzar, ens fa oblidar que el que cohesiona una societat és l’existència d’uns valors comuns i no la simple suma dels interessos dels seus membres.
Aquest menyspreament ens duu a una situació que ja va bé al gruix dels ciutadans, tret d’aquells que, per alguna desgràcia, deixin sobtadament de formar part d’aquest gruix. A aquesta dissortada persona se li recordarà que la seva desgràcia no pot comprometre el futur dels altres; això seria una mala gestió. En l’àmbit de la política reduïda a la gestió, la misèria o la marginació ja no han de provocar indignació, un sentiment propi dels que apel·len als valors, sinó que han de passar a ser, simplement, noves situacions a gestionar. Al final, sense els valors tot és més senzill. Per acreditar uns bons resultats, l'única realitat que compta és la que reflecteix l’estadística, possiblement la manera més sofisticada que tenim avui d’amagar la veritat.
