En el pòdium de la distopia històrica

L’Espanya eterna, la de la Lliga Santa contra el turc, de la batalla de Lepant, ara està frec a frec amb la Turquia de Recep Tayyip Erdogan a l'estrada dels acusats de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa pel que fa al comportament judicial. A aquesta fita, de dubtosa honorabilitat, hi ha arribat tota sola l'Espanya profunda, el Deep State ibèric, de la judicatura revengista, de la policia patriòtica, de l’“a per ells”, del conservadorisme cavernari, que només fa servir el cap per envestir... no l'Espanya perifèrica, la dels moviments populars i de la gent comuna. Però les conseqüències les sofreixen tots. La trama ha passat de La Escopeta Nacional, per a consum propi, a Midnight Express, de projecció internacional. I això no surt gratis, té el seu cost a l'hora de negociar condicions de convivència sota l’ombra de la UE.

Ara el Consell d'Europa ha demanat la llibertat dels presos catalans i, també, la retirada de les ordres europees de detenció contra els exiliats. Però abans hi ha hagut una tirallonga d’advertències prèvies i sentències en ferm en contra de l'estat espanyol, per abusos en els drets individuals i col·lectius. Previsiblement, amb tots els contenciosos que encara resten per dilucidar, el llistat de discrepàncies no farà més que créixer. Sense complexos, la comissió permanent del Consell General de Poder Judicial espanyol ha trigat menys que un sospir a emetre un comunicat bel·ligerant en resposta a l'informe del Consell d'Europa. Com si la qüestió tingués un caràcter corporatiu entre juristes i ells fossin una veu autoritzada per defensar els interessos estatals en l'àmbit internacional. Un cop més aquest òrgan judicial (cal recordar en situació de provisionalitat crònica) fa política i ocupa un lloc que no li correspon.

El govern, en la qüestió catalana, responsable de bona part d'aquests contenciosos, s’enfronta a un triple problema, una hidra de tres caps. Donar una solució duradora a l’encaix de les nacionalitats històriques en l’estructura d’estat, de manera que resulti atractiva a l’independentisme perifèric; contrarestar l’efecte negatiu a l’exterior dels anacronismes provocats per un estat profund incisiu; i, a la vegada, protegir-se de les envestides d’una dreta en crisi, que posseeix un sentit d'estat ancorat encara en la restauració canovista, amb actituds esquadristes i molt lluny de la més mínima lleialtat institucional. Molts de matisos per destriar i moltes de reformes per dur a terme. Assistim a la reinauguració del moment per les idees profundes, la mirada llarga, la imaginació i valentia a dojo.

Pedro Sánchez ha situat la proposta del Govern sota el paraigua de la paraula “retrobament”. En alguns indrets dels Països Catalans aquesta paraula té profundes connotacions bíbliques. A Eivissa, diumenge de Pasqua la talla de la Verge de l'Esperança, que ha sortit de l'església de Sant Elm, i la del Crist Ressuscitat, que ve des de Santa Creu, es troben al passeig de Vara de Rey en la processó del Sant Retrobament. Moment ecumènic. A la gala celebrada al Liceu, el president del Govern en entonar els versicles del “Retrobament” segurament es pensava a ell mateix en el paper de Crist. No hauria estat una mala idea si l’escenificació s’hagués fet a Madrid, al centre de la Castella de la creu i l'espasa com a símbols, en què realment fa més falta la pedagogia sobre la diversitat plurinacional de l’Estat. Perquè és d’això, precisament,  del que s’ha de parlar. Cal anar amb compte. Si volen que la cosa rodi bé, a Catalunya la figura de Crist convindria que portés la túnica de la humilitat com a única vestimenta.

No obstant això i de la importància del moment, si un escolta algunes tertúlies radiofòniques o les intervencions d’alguns pròcers de la pàtria al mateix Congrés de Diputats, molt de l’argumentari utilitzat resulta d’un tactisme banal que preocupa.  “Córrer darrere el vent” se’n diu de la banalitat a l’Eclesiastès bíblic. Sembla en moltes ocasions que només es jugui a si tal o qual partit en sortirà guanyant o perdent; si aquest o aquell farà el sorpasso a l’altre... tot d’una futilitat maniquea. Síndrome de Reality show. Però, en aquest debat que s’ha encetat amb els indults atorgats, a la llarga, tots en seran guanyadors i perdedors per igual. No pot ser d’altra manera o no serà. A la porta de la sala de negociacions caldria col·locar-hi un cartell amb una inscripció que digués: "Aquí es resolen problemes. Abstinguin-se d'accedir a l'interior maniqueus, redemptors de la pàtria i estrategs de saló”.

S'ha dit dels indults als presos polítics catalans que han estat una mesura valenta per part del govern. No obstant això, ara la mesura valenta hauria estat implicar el Congrés de Diputats en el debat d’una llei d'amnistia. Situar les qüestions d’estat a la seu de la representació sobirana i implicar els representants del cos electoral en la presa de decisions. Primera de les catarsis col·lectives de les moltes que faran falta. Però els equilibris interns del partit socialista ho feien difícil. Els indults són una targeta de visita, una mostra de voluntat política per continuar el diàleg. La valentia (i l’encert) s’haurà de demostrar després, a l’hora de fer propostes i prendre decisions.

Avui el que existia era una necessitat imperiosa d’obrir una via política diferent de la judicial, la qual ha enverinat la relació amb Europa. En aquest sentit, s’ha d’admetre que de retruc la internacionalització del Procés, que tant ha crispat al conservadorisme espanyolista, ha tingut un afecte de catalitzador i revulsiu. En teló de fons de la decisió adoptada pel Govern, a més d’una voluntat pròpia, hi guaita la pressió reiterada de diferents instàncies europees. Interessant el procés iniciat amb els indults. Definitivament, la valentia és en el camí.