La platja de Portocristo

He sentit sovint foravilers dir que s’estimen molt més que un llamp els destrossi una teulada que no que una ventada tomi un arbre centenari que ha fet part de la seva vida. Allò que s’ha construït, amb més o menys doblers, amb més o menys esforç, es reconstrueix. No passa el mateix amb el que és natura ni part del medi ambient. Per posar com a exemple una imatge que hem publicat aquesta setmana, la platja de Portocristo ja no hi és. El creixement i asfaltat del centre històric, la construcció del passeig i també la del gran martell, a més de les conseqüències de l’escalfament global, semblen ser els motius principals de la desaparició. No serà l’única que desaparegui engolida per tot plegat.

Els incendis que han cremat aquestes setmanes són bastant el mateix. Cert o no –encara s’ha de verificar–, es diu que darrere dels focs hi podria haver interessos per convertir camps cremats en parcs solars. En aquest punt, dir que som corrosius queda curt i massa obvi. Però ara que el món està en mans dels fons d’inversió, cal demanar-se fins a quin punt s’incrementa i com s’incrementarà l’acció corrosiva quan els que l’executen no tenen nom, ni cara, ni ulls.

Amb aquest panorama sembla mentida que el medi ambient no sigui sagrat. Contràriament, als depredadors els ho posam en safata: el camp està descuidat i no es fa res perquè sigui rendible (no explotat i menys per a la urbanització); i proporcionalment a la importància que té l’administració pública que gestiona l’agricultura, el medi ambient i el territori són els pitjors dotats. Quan el medi ambient no és sagrat, tot allò que ens sosté es converteix en mercaderia.