05/02/2022

¿El pla de Putin és pitjor que la guerra?

4 min
¿El pla de Putin és pitjor que la guerra?

Les últimes setmanes de la Primera Guerra Mundial un general alemany va enviar un telegrama que resumia la situació sobre el terreny als seus aliats austríacs. La va qualificar de “greu, però no catastròfica”. El missatge va rebre la següent contestació: “Aquí, la situació és catastròfica, però no greu”.

És un acudit, per descomptat, però il·lustra de manera succinta el desacord entre els Estats Units i Europa pel que fa a la situació a Ucraïna. Per als EUA i el president Joe Biden, que dimecres va aprovar el desplegament de tropes nord-americanes a l’Europa de l’Est, una invasió russa dirigida pel president rus Vladímir Putin és “una possibilitat ostensible”. Per a Europa, no ben bé. Un alt diplomàtic alemany resumeix la divergència: “Els EUA es pensen que Putin es ficarà en una guerra amb totes les lletres”, comenta. “Els europeus creuen que va de farol”.

Potser aquestes percepcions no ens haurien de sorprendre. Al capdavall, un enfrontament armat obert és, en general, tan inimaginable per a la població europea com una invasió extraterrestre. Les successives dècades de pau a l’Europa occidental, juntament amb la profunda dependència del petroli i el gas russos, inclinen les autoritats a donar per fet que els moviments agressius de Rússia han de ser un ardit.

Ara bé, la tendència europea a emmotllar-se a Rússia no explica per què ara les autoritats ucraïneses, després de l’alarmisme inicial, comparteixen el parer dels europeus. La setmana passada, el president ucraïnès Volodímir Zelenski va treure ferro a l’amenaça immediata d’una guerra afirmant que la situació era “perillosa, però ambigua”. És una percepció colpidora, venint d’un país amenaçat per 130.000 soldats russos desplaçats a la frontera. Què hi ha al darrere?

La resposta és sorprenent, fins i tot paradoxal. Els europeus i els ucraïnesos són escèptics sobre una possible invasió a gran escala d’Ucraïna no perquè tinguin una opinió més benigna de Putin que els seus homòlegs nord-americans. Al contrari, és perquè el tenen per més maliciós. El joc del Kremlin, argumenten, no és fer la guerra. El seu joc consisteix, en realitat, en un ampli ventall de tàctiques dissenyades per desestabilitzar Occident. Per a Europa, l’amenaça d’una guerra podria resultar més destructiva que la mateixa guerra.

Entre els Estats Units i Europa no hi ha divisió en relació amb el que desitja Putin. Malgrat les moltes especulacions sobre les seves motivacions, una cosa està clara: el Kremlin vol una ruptura simbòlica amb els anys 90 que enterri l’ordre post-Guerra Freda. Això es traduiria en una nova arquitectura de la seguretat a Europa en què es reconeixeria l’esfera d’influència de Rússia a l’espai postsoviètic i es negaria la universalitat dels valors occidentals. Més que la restauració de la Unió Soviètica, l’objectiu de Putin és recuperar el que ell considera la Rússia històrica.

A Washington i a Brussel·les ha arribat el missatge. A les dues ribes de l’Atlàntic hi ha un consens general que, amb independència de quin sigui el seu següent pas, el Kremlin no es quedarà quiet. Rússia no farà una passa enrere sense més ni més. El cas és que, mentre els nord-americans tendeixen a pensar que Putin necessita una guerra oberta a Ucraïna per assolir les seves grans ambicions, els europeus i presumiblement els ucraïnesos són del parer que li convé més apostar per una estratègia híbrida que combini la presència militar a la frontera, l’ús dels fluxos energètics com a arma i els ciberatacs.

És una opinió basada en raonaments sòlids. Una incursió russa a Ucraïna podria, d’una manera perversa, salvar l’actual ordre europeu. L’OTAN no tindria més remei que donar-hi una resposta assertiva, imposar sancions dures i actuar amb unitat i decisió. Si aguditzés el conflicte, Putin correria el risc de cohesionar els seus oponents. El fet de contenir-se, en canvi, podria tenir l’efecte contrari: una política de màxima pressió, si no es produís una invasió, podria acabar dividint i paralitzant l’OTAN.

Per fer-se una idea de com podrien anar les coses, n’hi ha prou de donar un cop d’ull a Alemanya. Abans de la crisi, Alemanya era l’aliat més proper dels Estats Units a Europa, presumia de relació especial amb Moscou i era el soci més important per als països de l’Europa central i de l’Est. Ara, hi ha veus a Washington que han qüestionat la voluntat del país de plantar cara a Rússia, la relació de Berlín amb Moscou es deteriora a passos de gegants i molts europeus de l’Est estan agitats per l’aparent reticència d’Alemanya a prestar-los ajut.

Alemanya, i això és fonamental, no ha canviat, però sí el món en què es mou. El país continua sent “com un tren que es queda quiet després que s’hagi calat foc a l’estació”, com em va dir Bojan Pancevski, corresponsal delWall Street Journal a Alemanya. Avui dia, la força geopolítica no la determina el poder econòmic, sinó la capacitat de resistir el dolor. L’enemic, a diferència del que passava durant la Guerra Freda, no es troba rere un Teló d’Acer, sinó que és un soci comercial que et subministra gas i a qui exportes productes d’alta tecnologia. El poder tou ha deixat pas a la resiliència.

Això és un problema per a Europa. Si és cert que l’èxit de Putin dependrà de la capacitat de les societats occidentals de fer el cor fort davant de la pressió dels alts preus de l’energia, la desinformació i la inestabilitat política durant un llarg període, el president rus té bons motius per estar esperançat. És notori que Europa no està preparada per afrontar aquests reptes. El continent s’hauria de centrar a posar-hi remei a través de la inversió en capacitat militar, la diversificació energètica i l’increment de la cohesió social.

Els europeus tenen raó de pensar que la invasió russa d’Ucraïna no és inevitable -i fins i tot que potser no és la hipòtesi més probable-. Tot i això, no ens podem pas enganyar i pensar que ens podrem escapar de la prova de resiliència. “Si convides un ós a ballar, no decideixes tu quan s’acaba el ball -diu un proverbi rus-, sinó l’ós”.

Copyright The New York Times

Traducció Ignasi Vancells Mora

stats