Perpetuar la precarietat

L’ajuda al lloguer que es va anunciar fa uns dies i que pretén ajudar els joves a assumir el cost de l’habitatge sembla, d’entrada, una iniciativa prometedora, una idea que els menors de trenta-cinc anys haurien de celebrar. L’objectiu d’aquest ajut és el següent: contribuir amb un màxim de 250 euros per a lloguers de fins a 600 euros –900 euros en el cas d’algunes comunitats– o per a habitacions de fins a 300 euros –o 450 euros. La voluntat de desenvolupar nous mecanismes per afavorir l’accés a l’habitatge dels més joves no només és necessària, sinó molt urgent. Tanmateix, els requisits per sol·licitar-la són més excloents del que sembla, atès que exigeix que els sol·licitants treballin i que, en cas de fer-ho, no superin els 24.318 euros bruts a l’any. No deixa de ser lleugerament alarmant que ens hàgim instal·lat en una mentalitat que situa un sou de menys de 1.800 euros nets al mes en l’esfera dels salaris privilegiats; prou elevats perquè els qui el reben no tinguin la possibilitat d’incorporar un ajut a l’habitatge, tot i reconèixer que, en algunes comunitats, és pràcticament impossible trobar pisos –no estudis– per menys de 900 euros, despeses a banda.

Si entenem que una persona ‘privilegiada’ amb prou feines pot estalviar en aquestes circumstàncies i, tot i així, se la considera al marge del perfil adient per accedir a les ajudes esmentades, com se suposa que una persona que, posem per cas, ronda els 1.000 euros nets al mes o, fins i tot, uns 600 o 700 per una mitja jornada, podrà tenir una situació econòmicament factible, si rep, com a molt, una ajuda mínima per al lloguer d’una habitació i un màxim de 250 euros per habitacions d’entre 600 i 900 euros? Sent molt optimistes, aquesta iniciativa cerca alleugerir l’angoixa més profunda dels subjectes precaris, i contribueix, així, a la perpetuació d’una precarietat més bona de dur, és a dir, més fàcil de mantenir en el temps: la millor manera de perllongar una situació tràgica insostenible és convertint-la en una situació tràgica sostenible.

Així doncs, en un context social en què molt poques persones poden independitzar-se sense compartir pis abans dels 35 anys, ajudar d’una manera tan tímida i insuficient a una forma d’emancipació que és irreconciliable, per exemple, amb el desig de formar una família o amb l’anhel d’estalviar prou per, al cap d’un temps, poder pagar l’entrada d’una propietat; en aquest escenari, doncs, una novetat com aquesta no pot acabar d’alegrar-nos ni pot arribar-nos com la solució idònia a un problema que, com tots els problemes importants, no té cap solució senzilla: ens hi posem com ens hi posem, actualment els preus de l’habitatge són incompatibles amb els sous que cobra la majoria de la població, els quals promouen –sense ànim de dissimular, d’una manera exageradament pocavergonya– un sistema de contractació basat, molt sovint, en les expectatives salarials de la persona candidata, que es veu fins i tot impel·lida a concretar el sou que voldria adquirir amb la consciència que, de manera tàcita, aquella expectativa suposarà un element clau i decisiu per al seu futur laboral a l’empresa: un sou massa alt la desplaçarà al final de la llista; un de massa baix la condemnarà a definir els seus objectius laborals en base a uns màxims insuficients.

Per altra banda, no és forassenyat intuir que existeixen alguns codis instal·lats en les generacions joves –amb la connivència de les generacions precedents– que, vist el panorama, no semblen gaire funcionals. Per exemple, un dels motius que explica la impossibilitat d’independitzar-se abans dels trenta anys de manera molt majoritària té a veure amb una trampa sistèmica que es retroalimenta en els àmbits acadèmic i laboral: si s’assumeix que una persona no està prou preparada per accedir al món professional fins que no acumula un grau i un o dos màsters, per exemple, seguits de pràctiques no remunerades; i si a això hi sumem un pla d’estudis universitari que no està preparat, quant a horaris, per sumar a la càrrega acadèmica un horari laboral; en aquest cas, com deia, estem normalitzant que l’estudiant dependrà dels progenitors fins que tingui més de 25 anys, moment a partir del qual podrà començar a buscar feina amb la pressió afegida d’haver finançat els estudis gràcies als pares; amb la pressió, doncs, d’unes expectatives professionals cultivades en el si de la família i incompatibles, sovint, amb una tria laboral per sota de la preparació acumulada.

Al final, és profundament descoratjador ser testimoni i part d’un panorama social, familiar, acadèmic i laboral que està tornant endèmica la precarietat i utòpica l’autonomia financera; és tan descoratjador, de fet, que un ajut com l’anunciat només hauria d’arribar-nos com una reacció pretesament feble a un problema que aviat serà impossible d’encarar.

Laura Gost és escriptora