14/06/2021

Periodistes al servei dels maltractadors

2 min
Captura del programa 'Espejo público'

Dilluns a Espejo público Susanna Griso i els seus col·laboradors ens anunciaven que tenien un “documento revelador”: l’entrevista íntegra que havien mantingut amb l’assassí i exparella de Rocío Caíz hores abans de confessar a la Guàrdia Civil que l’havia matat. La història arrencava la setmana passada. Divendres, un cop l’assassí ja havia reconegut el crim, a Espejo público van anunciar que tenien l’entrevista gravada des de feia tres dies i la van emetre. Com que quan van parlar amb ell Rocío Caíz, de disset anys i mare d’un bebè de quatre mesos, encara estava desapareguda, l’assassí va acceptar ràpidament l’oferiment d’Espejo público de parlar davant de les càmeres i va aprofitar-ho per enviar un missatge a la seva exparella com si estigués viva: “Me quito la mascarilla para que la gente vea que no soy un maltratador. Que la gente vea que no soy un abusador. Que yo, al revés. Que yo a Rocío la he querido. A Rocío no la he maltratado, no la he pegado”. I mirant a càmera afegia: “Rocío, si algún día me has querido de verdad, por favor, vuelve. Por lo menos díselo a tu mamá. Dile «Mamá, he hecho una tontería» o algo. Por favor, si me has querido de verdad díselo a tu mamá donde estás”. Ell sabia perfectament que no havia marxat enlloc perquè l’havia esquarterat uns dies abans. La família de la noia tenien clar que ell era el culpable perquè eren coneixedors de les agressions que havia infligit a la noia i així ho van fer públic de seguida. Rocío Caíz, a més, va desaparèixer quan anava a casa d’ell a buscar les seves coses. Tot i així, Espejo público li va demanar l’entrevista, li van preguntar per la seva exparella i van deixar que, amb fredor, ell li enviés un missatge. L’assassí ensenyava el seu rostre a càmera per demostrar que no era un maltractador, com si els maltractadors ho portessin escrit a la cara o tinguessin algun aspecte en concret. La reportera que li feia les preguntes admetia fins i tot que s’havia cregut la seva versió dels fets.

Dilluns, doncs, ens anunciaven l’entrevista “íntegra” on l’assassí donava explicacions sobre la darrera vegada que l’havia vista i assegurava que la noia havia marxat després de robar-li uns diners que havien de ser per al seu fill i havia abandonat la criatura. L’impacte televisiu consistia a demostrar la capacitat de mentir d’un assassí. És execrable la manera com aquests programes sempre fingeixen una ingenuïtat i sorpresa davant d’aquests casos, com si fos el primer assassinat del qual parlen. Els d’Espejo público, que estan fent l’agost amb els diversos casos de violència masclista que s’estan produint aquests dies, es mostraven indignats: “¡Qué farsante!”, “¡El papelón que hace delante de nuestras cámaras revuelve el estómago!” Que en casos evidents de violència contra les dones les televisions posin el micròfon als principals sospitosos i serveixin de plataforma per escampar la seva coartada és un disbarat. En benefici de l’espectacle accepten ser utilitzats i posen les càmeres al seu servei. Periodistes hipòcrites que després s’escandalitzen i repeteixen l’entrevista per fascicles.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió

stats