Pasteres i hipocresia

El problema de les persones que arriben en pasteres a les costes de les Balears no és que siguin migrants il·legals, com insisteixen a escainar les diverses dretes (a Balears, i a Espanya, de dreta normal i civilitzada no en tenim). El problema és que són pobres: no li hem sentit dir mai res, a aquesta dretota, contra el crim organitzat dels països de l'est, o contra els evasors fiscals suecs i alemanys, que venen aquí carregats de bitllets i que fan saltar els preus del mercat immobiliari, quan no són ells mateixos els que munten alguna immobiliària que els serveix de blanquejadora. Aquests també són migrants completament il·legals, sovint amb passaports i identitats falsificades, però la nostra gent d'ordre no en diu ni piu precisament pel que dèiem: perquè són rics i perquè ells, els rics o aspirants a rics autòctons, hi fan negocis (bruts) tan aviat com en tenen ocasió.

El problema dels que arriben en pastera, per tant, és que són pobres. També ho és que siguin negres, perquè la nostra dretota, PP i Vox, és, naturalment, supremacista, com ho demostren una vegada i una altra les declaracions dels seus líders sobre el genocidi dels pobles americans. A les nostres dretes sempre extremes no els agraden els indis llatinoamericans, ni els indis de l'Índia, ni els xinesos ni els coreans ni els vietnamites (els japonesos una mica més, perquè fan turisme car, però en venen pocs), ni els bolivians, ni els colombians, ni els mexicans, ni tampoc els musulmans vinguin d'on vinguin, i per descomptant no els agraden els negres. No els poden sofrir, de fet, i els insulten, els amenacen i de vegades els arriben a agredir. Als camps de futbol, als carrers de les ciutats i dels pobles, a foravila fent de jornalers, a les terrasses de bars i restaurants quan s'hi acosta un venedor de bijuteria. No poden suportar que els seus fills tinguin, a l'escola, companys de classe de pell negra. I, quan una persona negra aprèn amb naturalitat la llengua pròpia de les Balears, el català que les dretes es neguen a aprendre i intenten presentar com una imposició intolerable, encara s'hi emprenyen més. S'ha d'afegir a tot això la macabra inventiva de les nostres dretes, capaç d'atribuir als migrants –i sobretot als negres– les culpes de tot el que es refereix a delinqüència, desigualtats socials (els lloguers, segons ells, pugen perquè als migrants “els regalam pisos”, i altres disbarats d'aquest estil) o problemes dels serveis públics. 

Aquests que arriben en pastera fan nosa perquè són pobres, i els pobres han fet nosa sempre: “aporofòbia”, en diu la filòsofa valenciana Adela Cortina, un terme que ella ha encunyat i que es pot entendre com a “odi als pobres”. És això. La resposta, o els motius per a la reflexió, ens els donen gent com l'ONG Open Arms, d'actualitat ara que s'ha estrenat la pel·lícula Mediterráneo, sobre la tasca de salvament de migrants dins la mar que du a terme aquesta entitat: per contrarestar els discursos d'odi als pobres no n'hi ha prou d'impostar uns altres discursos benintencionats però ineficaços. No hi haurà una bona acollida de migrants mentre existeixin els sinistres CIE, mentre obtenir els papers sigui una odissea sovint subjecta a arbitrarietats i abusos, i mentre no existeixi una política europea comuna en matèria de migracions, que estableixi deures clars per a cadascun dels estats membres de la Unió Europea. Deixin-me acabar amb una anotació: qualsevol d'aquests homes i dones, quasi sempre joves, que aconsegueixen arribar vius a les nostres costes, només un o una d'ells, té moltes més coses a aportar a la nostra societat, i molt més valuoses, que tots els dirigents del PP i de Vox sumats.

Sebastià Alzamora és escriptor