Passar per comunista
Per raons que segurament tenen més d’una explicació psicològica o antropològica, les persones solen ser especialment optimistes en certs moments de l’any, com ara el cap d’any, i pensen que allò que semblava encallat es pot replantejar i fer anar endavant. Això dura poc i, malauradament, el 2022 continua havent-hi motius de sobra per continuar confiant en la bona evolució del pessimisme.
La pandèmia perd intensitat i ho fa com la mar que es retira de la platja, deixant al descobert les restes dels naufragis que hem sofert aquests dos darrers anys. A la desigualtat econòmica que ja arrossegàvem s’hi haurà d’afegir la crisi personal de moltes persones desateses per un sistema de salut saturat i sobrepassat. I tot això barrejat amb un clima de crispació política, amb partits populistes que es nodreixen precisament de la dissensió i el conflicte gratuït, sigui quina sigui la qüestió que es tracti.
I és que la crisi general que viuen els estats i els sistemes polítics a Occident no és poca cosa. El desencant i la frustració de molts de ciutadans alimenta un populisme que ja comença a contagiar els partits tradicionals i que realment només afavoreix els interessos de règims autoritaris com Rússia o Xina o el de les grans corporacions tecnològiques, que troben així una encletxa ideal per crear el seu propi metaunivers, una realitat social i política que cerca funcionar al marge del poder polític convencional. Aquest rerefons cultural que s’està creant i que qüestiona els sistemes polítics democràtics ha tingut, el 2021, la seva expressió més metafòrica en la sèrie coreana El juego del calamar i, ja cap a Nadal, la versió més clara i contundent amb el film No mires arriba. Si algú volia cercar encara algun motiu per continuar confiant en les institucions polítiques tradicionals, ja s’encarrega Netflix de fer que se senti com un betzol.
Però les raons per a la frustració de molta gent no són gens fictícies, encara que les sentim poques vegades en el debat polític. Perquè el que és ben real és que alguna cosa no funciona a la nostra societat quan veiem que allò que els sociòlegs anomenen ascensor social fa temps que funciona a mig gas. Si hi ha una crisi, els pobres tornen més pobres; quan ve la recuperació, els rics tornen més rics. El patrimoni de molta gent no atura de créixer, però un elevat percentatge de joves mai podrà comprar un modest habitatge. I ningú sembla demanar cap a on anam amb tot això, ni si realment no és hora de plantejar un canvi de rumb.
Podem escoltar les propostes de Thomas Piketty, reflexionar sobre la crítica a la meritocràcia que ha fet Michael Sandel o cercar per un altre indret. El que no és assumible és no fer res i esperar que tot s’arregli. Per això és hora de demanar explicacions i cercar alternatives. Encara que estigui mal vist i que se’ns titlli d’idealistes o de radicals, que ho faran. No és sobrer, per això, recordar la famosa frase del bisbe Hélder Câmara: “Quan don menjar als pobres em diuen sant, però quan deman per què són pobres em diuen comunista”.
Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració
