Un part de deu mesos llargs (1998)

De l’article epistolar de l’advocat i polític Jaume Camps Rovira (Barcelona, 1944 - Port de la Selva, 2022) a la secció Cartes creuades en el diari Avui (4-I-1998). Era una carta oberta dirigida a l’historiador i polític Jaume Sobrequés i Callicó (Girona,1943). Camps, que va morir el passat 2 de desembre, va ser diputat per CiU al Parlament durant vint anys (set legislatures).

A l’última sessió de l’any al Parlament va néixer la llei de política lingüística. Ha estat un part difícil i dubitatiu, fins i tot en el nom de l’acabada de néixer –durant l’embaràs li volíem posar llei de normalització lingüística, llei d’usos lingüístics, nova llei del català, etc.–, sortosament el nadó legislatiu ha vingut al món acomboiat pel consens del 80% dels pares i mares de la Pàtria. El part ha estat precedit de llarguíssimes consultes i oracles de tot pelatge. Et garanteixo, Jaume, que els padrins de la criatura –començant pel nostre amic Ramon Camp, ponent de CiU– han entomat tota mena de dictàmens i auscultacions. Durant l’embaràs han pogut dir-hi la seva tota la societat civil i fins i tot alguna que semblava una miqueta incivil. Han opinat associacions, plataformes, fòrums, torres de Babel, de Collserola i de Calatrava, passant per comitès, juntes, patronals i sindicats, fundacions, ONG, fins a mutualitats, monts de pietat, entitats de parcel·listes, germandats de mestres armers, cases regionals, i conferències de Sant Vicenç de Paül. Així mateix, la criatura ha hagut de passar pel sedàs final del Consell Consultiu, que l’ha vacunat de qualsevol màcula inconstitucional o antiestatutària. Ara toca ajudar a créixer l’infant, enfortir-lo i sobretot, t’ho dic una vegada més, mimar-lo per part dels catalanoparlants i les institucions amb totes les mesures de suport i màrqueting imaginables –i si són subliminars, no hi fa res– perquè les trepitjades d’ull de poll que es puguin arribar a produir siguin el menys traumàtiques possible. [...] Jo crec que valia la pena consolidar amb rang de llei la normativa lingüística dimanant de la llei de 1983, equiparar les Administracions locals i els organismes de dret públic a la Generalitat pel que fa a l’ús del català, i capacitar lingüísticament els funcionaris perquè els ciutadans puguin ser atesos en català a l’Administració de l’Estat i a la justícia. Valia la pena regular la llengua dels documents civils i mercantils, la de les escriptures públiques, la del Registre Civil. Valia la pena consolidar l’ús del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu i fomentar-la a l’ensenyament universitari. Valia la pena estendre els criteris lingüístics propis de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió a les ràdios i televisions locals, a la televisió per cable, i a les televisions privades d’àmbit autonòmic. Valia la pena avançar en el foment de la producció, edició i distribució en català dels llibres, del doblatge de cinema i vídeo, de la cançó, de les arts i de l’espectacle. Sobretot valia la pena fer-ho amb pragmatisme, del qual s’ha derivat un amplíssim consens i del qual s’han autoexclòs tan sols els que sobiranament no han volgut sortir a la foto, bé sigui per legítima rebequeria del tot o res, bé sigui per una arcaica enyorança de l’Espanya imperial. [...]