Un paradís que fa oi
Cada any, per aquest temps, quan allargam les hores de llum del capvespre pel procediment irracional de retardar el rellotge una hora, passa el mateix. (Un parèntesi per lamentar que la pandèmia va interrompre, entre moltes altres coses, un debat que per fi s’havia tot just obert dins la Unió Europea, i és la necessària unificació de l’horari, és a dir, la supressió d’aquesta pràctica nefasta dels canvis d’hora: és imprescindible que tinguem la mateixa hora tot l’any, i naturalment l’opció sensata, per motius de salut i d’eficàcia, és la que en deim “d’hivern”). La cosa que passa cada any per aquest temps és que la ciutadania, en general, surt més, i, com que surt més, ho embruta tot.
La ciutadania de les Balears no embruta una mica ni fa distincions. Li és ben igual si es troba dins el nucli urbà o a foravila, al pla o a la muntanya, a un caminal entre sementers o damunt l’arena d’una platja: ho deixa tot colgat de porqueria per allà on passa. Llaunes i botelles de cervesa, de refrescs o de begudes isotòniques, llosques i paquets buits de tabac, capses de pizza, plàstics de tots els tipus imaginables (bosses de supermercat, embalatges i paqueteria de tots els formats possibles) o, naturalment, productes de farmàcia i parafarmàcia de tota casta: compreses, tampons, tovalloletes i condons usats, tubs o sobrets o capsetes de medicaments o de cremes, i –per descomptat– el residu rei d’un any i busques cap aquí: les mascaretes que ens posam per no contagiar-nos el covid-19, però que en canvi convertim en una altra forma de pandèmia, que afecta tant els espais urbans com els naturals, siguin públics o privats. Totes aquestes que he esmentat, i moltes més (l’enumeració exhaustiva superaria de molt l’extensió d’aquest article), experimenten, com deia, un increment exponencial durant els mesos de bon temps que ara comencen. Després, hi ha altres porqueries que són habituals de trobar dins els torrents, pels camins de foravila o fins i tot damunt els sementers o dins els boscos, que en podríem dir de tot l’any i que acostumen a ser més voluminoses: mobles i electrodomèstics vells, enderrocs i restes d’obra (això inclou uralita, sencera o feta a bocins, amb les corresponents emissions tòxiques), fibres, teles asfàltiques, fustams, antenes i tot el que vostès vulguin. Abocaments puntuals però nombrosíssims, que atempten d’una manera insuportable contra el bé comú i que ens indiquen sense ombra de dubte que ens trobam a un dels indrets amb més fracàs i abandonament escolar de tot Europa. Tota aquesta brutorada és un signe inequívoc d’endarreriment: ja ens podem pensar que som rics i pròspers (o que ho vam ser), però en realitat demostram ser una societat inculta, grollera i incívica.
Invocarem l’únic argument que aquí, pel que es veu, resulta comprensible: tota aquesta porqueria infestant els nostres paisatges és dolenta per al turisme. Per al turisme d’una qualitat normal, s’entén, no per al turisme de gatera, que contribueix al desgavell aportant-hi la seva pròpia brutícia. Ara que, gràcies a la pressió d’hoteleres i touroperadors, hem aconseguit fer coincidir la vinguda d’uns quants milers d’alemanys amb l’inci de la quarta onada de la pandèmia, és un bon moment per reflexionar sobre el problema de la brutor. Per reflexionar i per començar a actuar amb contudència: les nostres autoritats, Govern, consells i ajuntaments, han de començar a sancionar aquests comportaments incívics amb la màxima duresa. Si llençar un paquet de tabac o una bossa de plàstic, o tirar una rentadora vella a un torrent, en comptes de dur-la al punt verd, significa haver de demanar un préstec per pagar la multa, o embargaments de nòmines o de béns, o haver de tenir antecedents penals, potser algú començarà a pensar-s’ho una mica.
Sebastià Alzamora és escriptor
