Pa, llengua i simpatia
Al debat de candidats de TV3 i Catalunya Ràdio hi va haver un bloc dedicat a la llengua i la cultura, una novetat que cal aplaudir perquè eren temes que una i altra vegada es tractaven de forma marginal, si era que arribaven a tractar-se. Això sí, ara que existeix el bloc, seria òptim que els candidats, i les persones que els ajuden a preparar els debats, procuressin dur-hi alguna aportació. Es va constatar l'existència d'un consens bastant ampli a donar per bo que el percentatge dels pressupostos de la Generalitat dedicats a Cultura ha d'assolir el 2%: novament un fet que celebrem, tot i que faltaria el detall que els pressupostos siguin aprovats. Els que tenia preparats el govern de Pere Aragonès no arribaven encara al 2% en Cultura, però s'hi anaven acostant. Els mateixos grups que estan d'acord que això està molt bé van fer impossible l'aprovació dels pressupostos sense necessitat de fer-ho, i a continuació el mateix president Aragonès va convocar eleccions sense que tampoc calgués realment convocar-les. Tot molt bé.
En matèria de llengua, al meu bon amic Alejandro Fernández, feliç en el paper de pepero graciós, que cultiva amb èxit de crítica i públic, li va faltar temps per treure la idea que allò que li fa falta al català és ser presentat com una llengua simpàtica. L'argument és simplement absurd, perquè les polítiques (lingüístiques, urbanístiques, sanitàries: tant se val) no es dissenyen ni es decideixen mai amb cap criteri que tingui a veure amb la simpatia. Els que proposen que el català sigui simpàtic no proposen mai el mateix, curiosament, per al castellà, que es veu que deu ser simpàtic per naturalesa i no li cal que l'hi recordin. Per descomptat, el que en realitat volen dir aquests partidaris de la simpatia és que el català s'hauria d'avenir bonament a ser una llengua subalterna, subsidiària, reservada a l'ús domèstic, i no destorbar la bona gent que volen (sempre han volgut) que a Espanya, incloent-hi naturalment els Països Catalans, es parli una única llengua, és a dir el castellà. Les candidates dels comuns i la CUP, Jèssica Albiach i Laia Estrada, li van retreure a Fernández allò que fa el seu partit, en matèria lingüística, als governs del País Valencià i de les Balears. Fernández va respondre, literalment, que no sabia de què li parlaven. El candidat de Vox també va dir alguna cosa, que no reproduirem perquè el seu valor i interès són nuls.
Allò que du a terme el PP a tot arreu on governa i hi ha una llengua diferent del castellà (també a Aragó, amb l'aragonès), amb el suport de Vox o en coalició amb ells, és una simpàtica ofensiva política, institucional, jurídica i mediàtica per intentar acabar amb aquestes llengües. Senzillament, volen arraconar-les i ofegar-les fins que desapareguin. Pel català en concret, senten un odi visceral i furiós, que no cal que es molestin a dissimular perquè el coneixem bé i de fa molt de temps. Un odi simpàtic, deu ser. Ara que les enquestes catalanes també somriuen a la ultradreta (aquí hi entra també el PP), convé tenir-ho encara més present.
