“Pag 90 euros de lloguer a Palma per un pis amb vistes a la mar”

PalmaEn el mercat immobiliari desbocat de les Balears encara existeixen els pisos de renda antiga, pel quals els inquilins paguen quantitats que, en alguns casos, no arriben ni als 100 euros. Una ganga per a qui hi viu i un problema per als propietaris, amb ingressos insuficients per afrontar-ne el manteniment.

Dolors (nom fictici) va arribar amb el seu al·lot de Granada a Mallorca fa ja mig segle. A 1975, tots dos treballant a l’hostaleria, varen cercar un habitatge amb la intenció de casar-se i formar una família. Tenien a penes 21 i 23 anys, respectivament. Varen arribar a la zona de Cala Gamba a Palma i una senyora els va indicar que en una finca nova es llogava un pis. El preu era superior a la mitjana (3.500 pessetes) perquè tenia vistes a la mar. I a la parella allò la va seduir prou per apostar per aquest habitatge. “La nostra filosofia sempre ha estat estalviar allò just. Ens ha agradat gaudir i, en aquell moment, amb els nostres sous i les propines, ens ho podíem permetre”, confessa Dolors a 69 anys.

Avui, gairebé 50 anys després, continuen vivint al mateix lloc, amb el contracte de lloguer de renda antiga vigent de manera vitalícia. “Visc en un pis amb vistes a la mar a Palma per 90 euros al mes. Una mica més de 120 si hi incloem la comunitat”, revela Dolors. El seu contracte està basat en polítiques socials dels anys 50: no se’ls pot apujar el preu més enllà de l’IPC (Índex de Preus de Consum) anual. La pròrroga és forçosa fins a la defunció del llogater, del seu cònjuge i de fills amb una discapacitat que resideixin al domicili. Amb el primer govern socialista, es va abolir la llei mitjançant el denominat decret Boyer de 1985. A partir de llavors no se signaria cap renda antiga més, però continuaven vigents les que s’havien formalitzat amb anterioritat.

Sistema franquista

“És un sistema que va inventar el franquisme en la postguerra, en el moment de la urbanització massiva. La gent emigrava del camp a la ciutat i s’instal·lava en barris de barraques. Al règim no li interessa això perquè era un viver de contestació política”, explica el geògraf i investigador Ramón y Cajal de la Universitat de Santiago Ismael Yrigoy. “Paradoxalment, Franco va afavorir l’accés a l’habitatge”, afegeix. A les Balears també es va produir un fenomen concentrat especialment, apunta l’expert, a les barriades de Corea (Camp Redó) i de Verge de Lluc, a Palma. “Era un mecanisme per tenir habitatge privat a disposició del llogater, però la renda antiga és un anacronisme, un residu del passat, una cosa que fa 40 anys que s’extingeix”, prossegueix.

Aquest anacronisme o residu en extinció no té xifres oficials a les Balears. L’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi) és el responsable de les fiances dipositades per aquests lloguers, però no té el cens informatitzat. La Conselleria d’Habitatge, Territori i Mobilitat del Govern no n’ha facilitat les dades. Tampoc existeixen a l’àmbit estatal. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) va determinar que el 2022 un 3% de les famílies tenia un lloguer per sota del preu de mercat (no necessàriament renda antiga). Això es traduiria en uns 126.000 habitatges, concentrats, sobretot, en grans capitals com Madrid i Barcelona.

Amb la renda antiga “l’inquilí tenia el poder a la mà”, assenyala Yrigoy. “Era un plantejament de l’habitatge molt poc capitalista. Avui dia no és una política realista, però ha permès protegir un determinat nombre de persones grans de la bogeria immobiliària, de ser expulsades pel mercat”. També és cert que els propietaris “es veuen obligats a fer front a despeses importants, algunes que no poden permetre’s perquè ni cinc anys d’aquests lloguers les pagarien”, apunta Natalia Bueno, vicepresidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (API).

Tota moneda amb una cara té la seva creu. En el revers de Dolors i els seus 90 euros mensuals per viure amb vistes a la mar hi ha Catalina Victory, la família de la qual és propietària d’un pis de renda antiga a Palma pel qual percep 240 euros cada mes. La xifra és insuficient per assumir “les obligacions que comporta la propietat”. Prèviament, en aquesta mateixa finca, varen tenir uns altres tres pisos de renda antiga. Els contractes es varen extingir amb la mort dels inquilins. “Ens trobam els pisos rebentats perquè la gent que hi està de lloguer no en sol assumir les millores. Les construccions dels anys 70 eren molt senzilles i sense inversió. Per tant, l’immoble es deteriora. Ens vàrem trobar en una situació molt complicada perquè no teníem doblers per a una reforma de l’edifici, unes millores que ascendien a 80.000 euros”. Van rebre ofertes de fons d’inversió que els compraven els pisos per un preu inferior al de mercat, però que solucionava els seus maldecaps. Catalina va optar finalment per demanar una hipoteca i assumir les despeses. “Ens varen insistir molt; compraven amb la gent dins, però sé que després els assetgen i ningú mereix això. Molt menys persones grans”, assegura Victory.

A Catalina li hauria anat bé una inquilina com Dolors, compromesa amb una propietat aliena que sentia com a pròpia. Una invalidesa abans dels 40 va deixar la família amb el sou del marit i va frustrar la idea d’adquirir un habitatge. “Ha anat passant la vida i aquí continuam amb la renda antiga”, confessa la dona que va proposar als propietaris “desenes de vegades” comprar el pis. La resposta mai no va variar: no estava a la venda. A canvi del lloguer tan avantatjós, Dolors i el seu marit sempre han assumit qualsevol reparació. “Mai no hem demanat res perquè som conscients de la situació. Quan es trencava alguna cosa, telefonàvem als propietaris, els notificàvem el canvi i l’acceptaven”. De la mateixa manera, han reformat la cuina, el bany, el trespol, la instal·lació elèctrica i les canonades. “Ells venien, veien les rajoles noves, ens deien que havia quedat molt bonic i marxaven contents. Els veïns, de fet, creuen que el pis és nostre. Nosaltres hem fet una reforma, gràcies a la qual qui hereti el pis en podrà demanar més de 300.000 euros. L’habitatge està actualitzat, com si fos nou. Jo visc aquí i hi vull estar còmoda”, hi afegeix Dolors.

Malgrat aquesta bona fe, Dolors i el seu marit varen haver d’enfrontar-se a una demanda d’un hereu del propietari que va voler fer-los fora del pis. “El matrimoni no tenia fills. Era un nebot de tercera generació, que, fa uns 20 anys, va voler apujar-nos el lloguer a 700 euros. Ens va dur a judici i vàrem guanyar”, sentencia.

Desesperació

El privilegi dels pisos de renda antiga contrasta amb la desesperació a les Balears per trobar habitatge. La demanda és superior a l’oferta i els preus estan desbocats. El lloguer ha augmentat un 3,9% durant el primer trimestre fins a situar-se en 16,7 euros el metre quadrat, segons el darrer informe de preus d’Idealista, l’empresa d’anuncis immobiliaris líder del sector. Palma està entre les ciutats més cares, per sobre dels 15 euros per metre quadrat. Catalina Victory considera que “no són els propietaris els que han de fer les polítiques d’habitatge”, però ella ha llogat els pisos familiars per 600 euros. “Els abusos són un disbarat i no vull participar d’aquesta jungla”, afirma qui també reconeix que quan tenien cinc pisos de renda antiga “no eren cinc rendes, sinó cinc rèmores” per les despeses que generaven.

“Falta moltíssima legislació i polítiques públiques d’habitatge”, protesta Victory i reclama un avantatge o desgravació fiscal per als propietaris que encara tenen inquilins de renda antiga. “Jo no deman que es vulnerin els seus drets ni que canviïn la llei, només una compensació, encara que sigui a través d’Hisenda”, conclou.