De la crònica anònima publicada tal dia com avui a Mirador (8-V-1935). El diputat José Antonio Primo de Rivera en una conferència feta a Barcelona el 3 de maig de 1935 sobre nacional-sindicalisme va glossar a Marx. Segons l’historiador Stanley Payne, el líder falangista es va reunir aquells dies aquí amb l’anarquista Ángel Pestaña, fundador del Partit Sindicalista, per coordinar un moviment obrer. Un cop Franco va guanyar la guerra, alguns anarcosindicalistes van fer-se falangistes. Uns i altres compartien símbols –els colors roig i negre–, idees –fòbia a les urnes– i espanyolisme (l’"antes roja que rota” del nacionalisme espanyol).
La setmana passada, a l'ombra de Santa Maria del Mar, en el rònec carrer de Rosic, es presentà al públic el flamant nacional-sindicalisme espanyol. José Antonio Primo de Rivera, cabdill de F.E. de les J.O.N.S., donà una conferència glossant el programa del partit. Els cognoms del jove líder havien fet jugar la seva força sentimental damunt d'un nombrós grup de dames i dametes i jovencells de la nostra aristocràcia, els quals s'encabiren en els democràtics bancs de la sala d'actes del casal de F.E. Vet ací que Primo de Rivera dedicà dues terceres parts de la seva conferència a glossar les teories de Marx! Del desencisat i aristocràtic grup n'eixí, acompanyat d'un sospir, aquest comentari: —“¡Y para esto hicimos unas elecciones al grito de guerra al marxismo!...”. El naixent feixisme espanyol ha assimilat dels seus germans estrangers —idees a part — el gust de la mise en scène. Camises blau fosc, sense americana, un descomunal plafó roig i negre, amb les sagetes ensenya del partit servint de fons als oradors... Quan feia poc que parlava Primo de Rivera, una avaria en la instal·lació elèctrica deixà el local a les fosques. Un cert nerviosisme entre la concurrència, i al cap d'uns instants l'acte continua a la llum de les espelmes. L'espectacle és pintoresc. A banda i banda de l'orador, un «camisa blava», enravenat com una estàtua, aguantant una espelma. Les ombres es projecten, fantàstiques, damunt el plafó roig i negre. La sessió té quelcom de ritu maçònic, estrafolari. [...] El moment més espectacular de la conferència fou quan a l'escala sonà un tret, i després d'uns segons, una descàrrega al carrer. El pànic, a dalt, fou bastant considerable, sobretot entre elements de la high life, els quals s'ajeien a terra, temorencs que les bales entressin pels balcons. Primo de Rivera intentava inútilment de manar serenitat. Per a fer-se sentir més, s'enfilà dret dalt de la taula. Per la cara, semblava que aquell guirigall el divertia més que no pas el preocupava. [...] Entre els camisa-blaves circulava en veu baixa la versió del fet: “—Uno de los nuestros, que con el nerviosismo se le ha disparado el arma. Nuestra guardia, por lo que pudiera ser, ha disparado un poco...”. Tot plegat no fou obstacle perquè al final de l'acte, Roberto Bassas, jefe local, contés el fet amb tot el dramatisme del món : “—Un grupo de comunistas nos ha agredido. Nuestros chicos, claro, han repelido la agresión...”. Durant la confusió originada pels trets, un senyor de certa edat calmava els seus veïns amb un procediment original : —Això no és res. Jo, quan l'adveniment del feixisme, vaig passar sis anys a Milà. Els vidres de la Lògia cada dia eren trencats a trets. Jo ja hi estic acostumat! Deixeu que disparin... [...] A la sortida, carrer d'Argenteria amunt, els assistents comentaven l'acte. Poguérem sentir la conversa — gairebé tot veus femenines d'una colla:
-¡Qué tiempos! Un día es un ministro de la Ceda que nos sale comunista. Ahora, es Primo de Rivera que se nos declara anarquista. ¡No te puedes fiar de nadie!
