Els Jocs d’Hivern i la rebequeria del president de l’Aragó
Estem massa acostumats a veure com els barons territorials que governen l’Espanya autonòmica construeixen el seu discurs polític a costa de malparlar de Catalunya i a brandar la bandera del greuge encara que les afirmacions que fan es contradiguin amb la realitat més contrastable. Durant anys, qui va ocupar el primer lloc del podi en aquesta competició va ser qui fou president de la Junta d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que amb la tècnica de repetir mil vegades la mateixa mentida sobre els privilegis fiscals dels catalans que havien de sufragar els extremenys, forjava un discurs sense projecte a base d’ingredients clarament nacionalistes per buscar constantment l’antagonisme amb Catalunya.
Ens falten dits de les mans per comptar tots els que han seguit el seu exemple. Avui un deixeble avantatjat d’aquesta pràctica política tan deshonesta és l’actual president de l’Aragó, Javier Lambán, també del partit socialista, que des de la seva elecció, l’any 2015, no ha perdut mai l’ocasió de treure pit buscant la confrontació i el greuge amb Catalunya. Malgrat que governi amb Podem, no ha dissimulat la seva incomoditat ni s’ha estat d’apostar per un pacte del PSOE amb Cs per governar l’estat. Segurament per això ha exhibit les posicions més immobilistes i intransigents, expressant, per exemple, la seva reticència als indults dels presos polítics o lloant el paper de la Fiscalia durant el judici del Procés, al Tribunal Suprem. Fa pocs mesos, fent campanya pel candidat Salvador Illa, parlava de la “ràbia” que sentia per la “insolència supremacista de l’independentisme”.
Ara torna a la càrrega amb el pretext de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030, al Pirineu. Aquesta setmana ha amenaçat dient que o la candidatura olímpica es fa al mateix nivell entre Aragó i Catalunya o “no hi haurà Jocs d’Hivern”. Lambán ha convertit en un conflicte polític una iniciativa sorgida i liderada des de Catalunya, oblidant que quan l’Aragó ha presentat candidatura per organitzar les Olimpíades a Jaca, mai s’ha comptat amb Catalunya com a aliada.
Potser ja queda lluny en el temps, però des dels anys vuitanta del segle passat, l’Aragó va darrere dels Jocs d’Hivern. Fins a quatre ocasions, el 1998, el 2002, el 2006 i el 2010, s’ha optat a organitzar els Jocs d’Hivern al Pirineu aragonès i sempre s’ha desestimat la candidatura. Per això, el president de l’Aragó faria bé de tenir memòria i donar a Catalunya l'oportunitat de bastir un projecte olímpic per al Pirineu. I Catalunya farà bé de comptar amb el màxim d’aliats, com Andorra o l’Aragó mateix. Però s’ha de reconèixer que qui porta el pes del projecte, des que el llavors alcalde de Barcelona Jordi Hereu va deixar anar la proposta l’any 2010, és Catalunya. Un cop més, es vol presentar Catalunya com la usurpadora d’uns Jocs d’Hivern a l’Aragó, però seria desitjable que després de quatre intents fallits es prioritzés la cooperació per damunt de l’exigència i l’amenaça de posar bastons a les rodes.
La idea d’uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu és, ben comprensiblement, una proposta controvertida perquè tendim a pensar que el nostre clima no assegura les condicions adequades per a la pràctica dels esports de neu. Certament, caldrà que ens expliquin molt bé que des del punt de vista ambiental té sentit organitzar unes Olimpíades com aquestes en un entorn mediterrani. I també és cert que quan pensem amb esdeveniments de dimensió mundial com aquest ens resulta gairebé impossible deslliurar-nos de la idea que uns Jocs van lligats a grans transformacions urbanístiques o infraestructures hipertrofiades que només s’aprofitaran durant quinze dies.
Soc dels que penso que s’ha de donar a la candidatura dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus l’oportunitat de demostrar que hi ha una altra manera d’entendre aquest esdeveniment, fent-lo compatible amb les exigències ambientals pròpies d’un context de canvi climàtic i fent un esforç pressupostari pensat per generar oportunitats en un territori que mai tindrà les coses fàcils. Una bona manera de començar és comptant amb l’opinió dels ciutadans del Pirineu, a través de la consulta vinculant que s’ha anunciat.
Fora d’això, tot el soroll generat pel paper de l’Aragó en la candidatura olímpica és pura polseguera política. El president Lambán, tal com ha fet amb tot el que té a veure amb Catalunya, només busca penjar-se una medalla pujant al carro d’un projecte sobre el qual fa anys que es treballa a nivell tècnic per presentar una candidatura que pugui ser guanyadora. No és acceptable que per fer punts davant la pròpia parròquia faci com aquells nens que, amb rebequeria, s’enfaden i s’emporten la pilota perquè s’acabi el partit.
