El novel·lista Sebastià Juan Arbó (1984)

De l’article de Llorenç Gomis (Barcelona, 1924-2005) a La Vanguardia (8-I-1984) arran de la mort de Sebastià Juan Arbó (St. Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984). Traducció pròpia. Arbó hauria fet aquest divendres cent vint anys. La seva primera obra, L’inútil combat (1931), va situar la novel·la catalana en un lloc capdavanter en la renovació del gènere arrenglerat amb els corrents europeus.

El novel·lista veu personatges per tot arreu; descobreix situacions, les analitza. Després va a casa seva i es posa a combinar personatges i situacions. No tan sols canvia noms, cares, oficis, sinó que sotmet el seu patrimoni d’observació a les combinacions del somni, que són les de la creació artística. Després escriu i oblida. I quan surt al carrer, es mou com un perit tèxtil, un comissionista de grans, un professor de matemàtiques. Ningú no li sol notar que sigui novel·lista. Sebastià Juan Arbó, que acaba de deixar-nos, era un novel·lista que mai no es desprenia d’aquesta condició. És clar que rarament un novel·lista ha pogut ser de jove un jugador de futbol, o que hagi arribat a vell amb capacitat per creuar nadant una badia; rarament un novel·lista ha estat un xicot de poble que descobreix un món en els tràgics grecs o en Dostoievski i es converteix en escriptor abans –com deia el mateix Arbó– d’aprendre a escriure. No ha estat l’únic escriptor que ha trobat en el cafè escriptori i oficina, que ha passat els matins escrivint a la vista del públic. També a Bernanos li agradava escriure en un cafè. [...] Sebastià Juan Arbó ha estat un dels pocs escriptors que han viscut únicament de la ploma. Algun cop m’havia dit que mai no sabia què posar en les fitxes dels hotels, en l’espai que la documentació reserva a això que en diuen professió. Poso periodista? Poso escriptor? Home de dubtes, Arbó no arribava a quedar convençut. El més adequat hauria estat posar novel·lista, però al novel·lista que era Arbó, personatge d’ell mateix, les reaccions del recepcionista o el policia l’haurien aclaparat amb perplexitats i sospites. S’identificava amb els lluitadors, amb els solitaris, amb els perseguits, perquè ell mateix se sentia part d’una obra que algú deuria estar escrivint, en què ell apareixia com un lluitador, un solitari, un perseguit. Vindicava en Verdaguer no el poeta de geni, ni el sacerdot mogut per una fe viva i popular, sinó l’incomprès, l’home que havia de sortir en defensa pròpia, peó en jocs inassolibles. I en Cervantes l’escriptor pobre, menystingut per altres grans de la ploma, carregat de deutes i de dones, solitari amb la ploma a la mà. I en Baroja el novel·lista tossut en la seva cerca de la veracitat, esquerp de taula de braser, escriptor amoïnat amb els dubtes i trampes de la gramàtica, però sempre gran. Home de cor, ansiós sempre de ser estimat, mirava a la cara de l’altre, com un personatge de novel·la miraria el rerefons d’una trama de passions i intrigues. Fins i tot la seva vida es convertia en una novel·la; els articles tiraven a narracions, a vegades per capítols, i lluitava amb un destí que en definitiva no va ser dolent, però que com a tot personatge apassionat en una novel·la apassionant havia de fer-lo patir. És que d’aquest patiment es nodria el vigor de l’obra.

De l’article de Llorenç Gomis (Barcelona, 1924-2005) a La Vanguardia (8-I-1984) arran de la mort de Sebastià Juan Arbó (St. Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984). Traducció pròpia. Arbó hauria fet demà cent vint anys. La seva primera obra,L’inútil combat (1931), va situar la novel·la catalana en un lloc capdavanter en la renovació del gènere arrenglerat amb els corrents europeus.