La nostàlgia

Si algun dia ens pregunten quin fou l’any més nostàlgic de les nostres vides, possiblement pensarem en l’any dos mil vint-i-u. És ben probable que, en un primer moment, el cap tendeixi a adjudicar aquesta etiqueta a l’any immediatament anterior, el dos mil vint, i tanmateix aquesta conclusió seria fruit d’una mescladissa de sensacions segurament barrejades, confuses i tal vegada intensificades per una mala memòria que esdevé quasi volguda quan els records són dolorosos, mediocres o simplement millorables. Sí que crec que l’any dos mil vint el podrem recordar com l’any de la improvisació, de la incredulitat, de l’estira-i-arronsa permanent entre la broma, la indignació i l’angoixa. L’any dos mil vint potser ostentarà l’etiqueta de l’any de la vulnerabilitat, de la foscor, de la inestabilitat, de la incertesa; però la nostàlgia, ens posem com ens posem, haurà de ser patrimoni indiscutible de l’any que va venir després, que és l’any en què ens trobem immersos ara.

Una vegada vaig escriure en un relat que la nostàlgia és el pseudònim que empra la malenconia quan està de bon humor. I és que, des del meu punt de vista, el mateix concepte de nostàlgia implica indefectiblement un no-sé-què de tendresa, de mig somriure, d’emoció positiva que il·lumina tènuement el present i que el torna més dolç i optimista. La nostàlgia és la memòria passada pel filtre de la idealització; la imatge de color sèpia que ens retorna al moment bonic que vàrem congelar en una foto fixa; un reflex amable a través del retrovisor mentre anem fent camí. Per això el concepte de nostàlgia és tan positiu, tan entranyable, tan recurrent al cinema i a les sèries i a la publicitat i a les modes. La nostàlgia, ben al contrari que la malenconia, es nodreix de les nostres reminiscències més especials i delicades, per això la tristesa no hi té cabuda: la tristor pertany a la malenconia, al pseudònim afligit. I és que tant la nostàlgia com la malenconia poden partir d’experiències similars que connecten el nostre present amb un passat que fou important i que encara i també i sobretot som nosaltres; allò que canvia, però, és l’enfocament, l’actitud, la capacitat de treure’n quelcom conhortant i estimulant, d’aquesta evocació.

L’any dos mil vint no teníem la perspectiva necessària per viure en clau de nostàlgia, per això es va imposar la malenconia, l’austeritat emocional; la concepció més pessimista d’aquella frase feta que diu que qualsevol temps passat sempre fou millor. El dos mil vint ens va agermanar a tots en aquesta baixada anímica que, sumada a l’absència d’estímuls nous, a la preocupació generalitzada, a la percepció de la fragilitat pròpia i aliena i al dubte permanent sobre què duria el futur, no deixava temps per a paral·lelismes amb les èpoques bones, perquè l’obligació imperiosa de sobreviure a tots els nivells —emocional, físic, econòmic, mental, etcètera— va deixar en un segon pla les consideracions d’índole més frívola, per anomenar-les d’alguna manera: la nostàlgia la guardaríem, doncs, dins el calaix dels sentiments que només podem permetre’ns albergar i exterioritzar quan tota la resta funciona; quan allò urgent s’ha resolt; quan els temes de vida o mort estan en ordre.

El dos mil vint-i-u, en canvi, ens ha dotat de l’espurna d’esperança necessària per donar cabuda a les sensacions que havíem deixat aparcades. Aquest fet s’està traduint, sense que gairebé ens siguem conscients, en un retorn progressiu a les retrospeccions plàcides, a la memòria recent aplicada fins i tot i sobretot i afortunadament a les petites coses, a les vivències i les rutines deliciosament irrellevants i meravellosament no urgents. Per això aquests dies tornem a posar-nos tendres en pensar en les tradicions de Pasqua; per això podem riure una altra vegada comparant les panades d’aquestes festes amb les de fa dos anys mentre ens alegrem pel fet que enguany, ni que sigui amb limitacions, ni que sigui a intensitat mitjana, almenys ens podem veure d’alguna manera, almenys podem sortir, almenys podem menjar panades sense que la por ens produeixi tant de mal de panxa i sense que l’enyorança se’ns faci indigesta.

El mateix passa amb els dies més llargs, que són la prova irrefutable que les persones tendim a l’esperança: al marge que a les deu toqui ser a casa, malgrat que a les cinc no es pugui fer un cafè enlloc, a pesar de les mascaretes i les distàncies de seguretat, continuem celebrant l’horari d’estiu i la claror i l’oloreta de primavera sense deixar d’expressar el desig de tornar a fer tot allò que fèiem; aquelles coses que idealitzem perquè eren ideals o com a mínim idealitzables, i tot plegat mentre ens conformem amb algunes petites dosis de nostàlgia extrapolades al nostre present amputat, perquè quan el present i el futur s’escriuen amb un interrogant, la nostàlgia sempre és un bon lloc on refugiar-se.

Laura Gost és escriptora