No acceptaré un pop com a animal de companyia

Ahir, de tornada a ca nostra, era a punt de travessar les Avingudes a l'altura de la plaça Espanya i, en un dels semàfors, bo i dreta tot esperant que em permetés el pas, vaig resseguir els paperets que encara s'hi aferren per oferir serveis professionals (sovint de manera irregular), com són ara classes de repàs, cures a gent gran, neteja i reparacions de la llar o acompanyament d'infants; i oh (sorpresa!): l'únic del qual havien arrabassat totes les serpentines amb el número de telèfon anunciava una passejadora de mascotes. 

Actualment, ja hi ha un negoci milionari a l'entorn del costum de tenir animals domèstics: passejadores, botigues d'alimentació orgànica-bioecològica-feliç, clíniques veterinàries, perruqueries canines i felines, alta costura i moda exprés, entrenadors personals i ensinistradors, i un llarg etcètera que fa una mica de riure i llàstima, si m'ho permeteu. Sense comptar, és clar, les granges de cria per a la venda i els laboratoris d'encreuament racial. 

Si pensem en els territoris mediterranis, la tradició de ficar gossos a casa comença amb la ramaderia, a les granges, on els amos de gossos de guarda els agafaren prou estima com per obrir-los les portes dels masos perquè no passessin fred a l'hivern (o perquè, amb els seus pelatges tupits, els abracessin i escalfessin al temps en què la calefacció i els aires condicionants encara no s'havien inventat). Els gats s'hi tenien perquè fessin net de ratolins. I la canalla va començar a entrar-hi també conills, fures, tortugues o altres animalons, bé perquè no servien la funció d'aliment, bé perquè se'ls trobaven ferits i els volien salvar de la mort natural que els preveien en la salvatgia. La d'engabiar i entrar a casa ocells té un caire més artístic: es tracta de tenir-los a casa perquè ens aportin bellesa, en aquest cas sonora; en el cas dels peixos o rèptils i altres bestioles, més aviat contemplativa, relaxant. Sigui com sigui, tota aquesta col·lecció animal era habitual a les cases de pagès, a la ruralia: en llocs on les bèsties veien, ensumaven, sentien si més no els mateixos paisatges, sons i olors que en el seu hàbitat natural, o molt aproximadament. Tenien tros per campar, nedar o estendre les ales; aire lliure per esbargir la ment. 

És ben diferent, em sembla, la generalitat amb què avui les persones que habiten nuclis urbans i grans ciutats adopten gossos, gats, hàmsters, canaris i tota mena d'animals. "Fan molta  companyia", se sol dir. I tant. A més dels indispensables gossos pigall, està ben comprovat que els animals milloren la vida de persones amb trastorns psicològics com la depressió, i fins i tot ajuden a combatre problemes d'un altre caire, com l'obesitat o l'agorafòbia; i és ben veritat que acompanyen i donen seguretat i confiança: a la gent gran, als qui viuen sols, etcètera. També és una realitat que contribueixen a l'adquisició d'una empatia més forta i a l'aprenentatge d'allò que en diem responsabilitat (fixeu-vos quantes parelles tenen, abans del fill, un animal domèstic entre tots dos; i fixeu-vos també en el trauma que suposa als animals la separació del matrimoni). A les Balears, hi ha gairebé una trentena d'associacions animalistes registrades. La pàgina del Govern on les trobem llistades s'encapçala amb una informació i un imperatiu com a mínim  esgarrifosos: "Deu animals són abandonats cada dia a les Illes Balears... ADOPTA. VIU". A continuació hi ha un vídeo d'un ca llebrer traumatitzat i un poema d'Elvira Sastre sobre l'equilibri en la relació humà-animal domèstic: la persona sap que en arribar a casa no estarà sola, i l'animal sap que en algun moment l'humà tornarà a casa i en tindrà cura. Com sol passar, la societat  hipercapitalista crea el problema i, quan ja ha arrelat ben fondo a la nostra manera de fer col·lectiva, s'inventa una solució que, malgrat que també arreli amb força, no erradica la problemàtica, sinó que legitima un cicle viciat o un cercle viciós (sovint, perquè ja l'ha convertit en negoci econòmic). Cada cas (i cada casa) és un món, i tant que sí; però arribats al punt que hem dissenyat races predestinades a viure d'aquesta manera, ¿no fora lògic, assenyat i just que només aquestes  poguessin servir com a mascotes? Que ningú en una illa amb estius de 35ºC no pugui tenir un husky siberià a ca seva; que ningú pugui tenir un llebrer o similar dins d'un pis; no sé si m'explico. Que no  arribem a acceptar mai un pop com a animal de companyia (seguint la ironia d'aquell anunci que promocionava el joc de les paraules prohibides).  

Aquesta reflexió, d'una manera semblant a les que faig en relació amb l'opció de la no maternitat, no acostuma a trobar gaires còmplices, tot i que no pretenc pas de fer sentir ningú culpable... Tanmateix, em costa molt d'entendre que la majoria de les persones que es consideren amants i protectores dels animals vulguin contribuir a aquests cicles corruptes i, sobretot, que no tinguin cap escrúpol en relació amb l'enclaustrament i la servitud que imposen als seus. Del  confinament que se'ns imposà a nosaltres el 2020, ningú no n'ha tret pas la idea que les bèsties ho passen malament tancades, ben al contrari: molts es van afanyar a comprar-se o adoptar un ca per obtenir el permís que s'atorgava per treure'ls a passeig.  

Mentre rumiava tot això bo i caminant, ja vaig ser a ca nostra: un pis en un bloc de devers trenta pisos enrevoltat d'altres blocs de pisos i asfalt. Se senten cussos que ploren per tots els cantons, alternativament. No compto pas que plorin perquè els seus propietaris els estalviïn els àpats o els  peguin (això passa, amb una mica de sort, no tan sovint com ens pensem); i soc plenament  conscient que necessita més consol i companyia qui resideix en un piset de Ciutat que no pas el propietari d'una caseta amb pati, d'un mas o d'una finca. Però quina pena tan gran no deu esser, per a un animal, de saber-se confinat, empresonat entre quatre parets inertes i un tou de joguines de plàstic en forma d'os, fins a l'hora que l'amo o la mestressa determinen, mentre a fora hi intueix l'olor de pins i de la mar, els grinyols dels grills i l'alabatre de les papallones, les flors, les pedres...  La llibertat.

Laia Malo és poeta, traductora i músic