La necessitat urgent de revertir la pèrdua de poder adquisitiu

En el principi de l’esclat de la crisi mundial, quan es va fer evident que al sud d’Europa existien dèficits que la feien més greu, es generalitzà una anàlisi que explicava com s’havien de devaluar els sous perquè, glapits en la zona euro, no es podia jugar amb la fluctuació de la moneda. Semblava que se’ns explicava un joc d’intangibles que conjunturalment ens afectaria, talment afectava totes les economies mundials, però que després continuaríem en la lliga de champions. Els especialistes s’escabellaven i clamaven perquè aquesta no fos la solució, que se’ns va vendre com a única possible. Però les cartes estaven més que repartides i al sud ens tocava despertar del somni, que ens assimilava en drets i deures als nostres socis del nord, i tornar a lluitar amb les economies poc desenvolupades per ocupar un lloc destacat entre els que competeixen en baixos costs, especialment salarials, i pocs i controlats drets laborals.

A les Balears, especialment a les ciutats, l’increment del preu de l’habitatge, de lloguer o de compra, que ha suposat un descens considerable de qualitat de vida per als assalariats, deixa com a anècdota -de mal gust, però anècdota- la pèrdua de devers 1.600 euros anuals de sou, si es compta en euros constants. Però no ho és, una anècdota, perquè suposa l’empobriment de cada vegada més proporció de la població. A aquesta conjunció enverinada d’increment del preu de l’habitatge i decreixement del valor salarial, s’hi suma la temporalitat que precaritza els contractes i allunya el benestar necessari per a tot creixement, personal i col·lectiu.

Si es continua per aquesta via -de precarietat, temporalitat, baixa formació i salaris devaluats com a principals instruments de competiti- vitat-, el fracàs social està garantit, a més de la ruïna del sistema de solidaritat basat en els serveis públics per compensar, tant com sigui possible, la desigualtat d’oportunitats.

El teòric bon moment de l’economia balear ha de servir per canviar el rumb suïcida que seguim. Es necessitarà la complicitat de tots els agents, convençuts primer del fracàs previsible si no es canvia. Els governs han de dirigir aquest canvi radical de paradigma, però han de ser els empresaris i els sindicats els que interioritzin que no és una opció raonable prosseguir pel mateix camí.