Nadal i l’error d’haver pensat que seríem millors
Hi ha moments a la vida que el millor que podem fer les persones cíniques –segons el DIEC, som les que feim gala de menysprear els valors morals– és observar i callar. Així ho vàrem fer molts de nosaltres durant els compassos més impactants de la pandèmia, que, a més d’estar marcats per la malaltia, es varen adornar amb milions de bones intencions i de dibuixos infantils que ens asseguraven que tot aniria bé. En un acte de catarsi social, es deia que en sortiríem millors, perquè era el camí després d’un cop de realitat com no s’havia vist des d’èpoques remotes del segle XX. Tancats a casa vàrem recuperar valors perduts, vàrem lloar l’amor i l’amistat, vàrem plorar amb anuncis publicitaris que ens recordaven les coses importants de la vida i, encara que vàrem recórrer als serveis d’Amazon i Glovo, ho vàrem fer amb un regust de culpabilitat que marcava una diferència cabdal a la nostra consciència. La natura es va refer de la nostra omnipresència tòxica i a partir d’aquí el món havia de ser un paradís de dones i homes reflexius, morals i disposats a seguir el bon camí. Si Hannah Arendt hagués vist aquest espectacle enorme de bonisme, potser hauria acabat analitzant el concepte de la banalitat del bé, perquè són temps banals ho miris per on ho miris.
Xerrar de la pandèmia és un avorriment i la guerra a Europa ja no impacta, perquè els mesos volen. La moda ara són els cops d’estat diaris, ja sigui per part de la dreta, de l’esquerra o dels jutges. Però del que es tracta és de gaudir el màxim possible. Perquè hem patit molt. Així que, mentre clamam contra la massificació turística a les Balears, podem aprofitar per anar un cap de setmana d’aquests a veure algun mercadet de Nadal a Centreeuropa, perquè mira que són xulos els mercadets que fan a Alemanya. I no ens oblidem de comprar moltes coses, perquè no estam en un moment adequat perquè el Pare Noel o els Reis augmentin la motxilla de decepcions diverses que portam a l’esquena. Omplim els carrers d’autòmats amb bosses plenes d’objectes embolicats i, una vegada que els obrim, tornem a sentir l’ansietat del desig insatisfet per justificar més i més compres. Facem servir el cotxe per anar a comprar el pa, perquè no tenim temps de desplaçar-nos uns metres amb les nostres cames. Mengem fins a no poder més, fins a sentir que tenim la panxa a punt d’esclatar. I si sobra menjar, als fems, perquè després queda a la gelera i ningú no el fa servir.
Per Cap d’Any, no oblidem la llista de bons propòsits, amb desitjos tan altruistes com anar al gimnàs o perdre pes. Que el 2023 som cada vegada més pobres? Que els rics ho seran cada pic més gràcies a la nostra inconsciència? Que continuaran morint éssers humans, ja sigui de fam o sota una bomba? No ens preocupem, només faltaria, després de tant patiment. Preparem algun viatge per a l’estiu, perquè diuen que als països escandinaus s’hi està la mar de bé en aquesta època de l’any. I ja que no aturarem el canvi climàtic, almanco podem fugir.
