Què n’hem fet del Primer d’Octubre?
La commemoració del cinquè aniversari del Primer d’Octubre de 2017 hauria pogut ser una bona ocasió per revisar críticament les interpretacions posteriors que se n’han fet. Quan es produeixen fets inesperats i de conseqüències imprevistes hi ha una necessitat compulsiva per reinterpretar-los per tal d’apropiar-se’ls i treure’n profit. I hi ha hagut apropiacions honestes, n’hi ha hagut de fal·laces, i n’hi ha de carronyaires.
EN EL CAS del referèndum de fa cinc anys, el fracàs del seu objectiu immediat –aconseguir la independència de Catalunya o, si més no, dotar-la d’una indiscutible legitimitat– ha portat a una perversa manipulació de les raons dels qui el van impulsar. Les interpretacions que s’han anat imposant han volgut convertir en farsants els que hi van posar el coll. I això ha afegit més frustració al fracàs, impedint que aquella experiència extraordinària de força política popular es convertís en un motiu d’autoestima col·lectiva i d’empenta per avançar i accelerar l’èxit futur.
DE PROFECIES retrospectives, és a dir, d’interpretacions fetes a posteriori partint de com va acabar l’1-O, n’hi ha moltes, però han fet fortuna les dels qui burxen en el descrèdit del que despectivament en diuen “processisme”. I, certament, les estratègies polítiques dels qui ara juguen a adormir el Procés han contribuït a fer-les creïbles. Si l’ERC que abans del referèndum encenia els ànims independentistes ara es dedica a apagar el foc que l’adversari unionista segueix encenent cada dia, és comprensible que hi hagi qui pensi que ens havia estat enganyant. I, tanmateix, podria ser tot el contrari: que fins fa cinc anys ens digués la veritat i que fos ara que va de catxa, per fer servir aquella expressió que tant ha contribuït a la malfiança actual.
EL PREDOMINI de les veus que menystenen el Procés, amb les seves manifestacions impressionants i la brutal culminació en un referèndum que va deixar en ridícul l’Estat, no és estrany. D’una banda, s’ha fet desaparèixer del mapa comunicatiu els qui podrien avalar el Procés. De l’altra, tampoc no es podrien defensar en públic sense caure en el risc d’autoimputar-se en la guerra judicial que segueix viva, o de desvelar tot el que es va poder salvar de l’ocupació del país pel 155.
DUES DE LES IDEES més autodestructives que s’han anat imposant sobre el Procés i la seva culminació en el referèndum de fa cinc anys són la de l’inici del desvetllament independentista i la del tòpic que “no hi havia res preparat”. Sobre la primera, les falsedats es poden desmentir amb fets. Les dades mostren que el desencadenant no va ser el descontentament per la crisi del 2008, ni el va empènyer el “català emprenyat”, ni va començar amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. El desvetllament s’inicia el 2006 amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, i l’impuls el dona un sentiment positiu d’autoestima i confiança, ben expressat en aquella idea del “dret a decidir”, i que precisament va desbordar l’antic independentisme irritat.
PEL QUE FA a la infàmia del “no hi havia res preparat”, només cal adonar-se que abans del referèndum, i per un elemental sentit democràtic, l’únic que es podia fer era tenir ben dissenyades les futures estructures d’estat. Però la seva execució pràctica, òbviament, només podia realitzar-se després de la ruptura democràtica amb l’Estat, no abans. Per això, la tan escarnida idea “de la llei a la llei” no era un exercici de candidesa sinó l’expressió d’una profunda convicció democràtica i de la voluntat de fer una transició amb la màxima seguretat jurídica i salvaguarda dels drets civils de les persones i institucions.
L’ENEMIC ha fet la seva feina. El més lamentable són els còmplices necessaris que ha tingut aquí a l’hora de voler desmantellar retòricament el gran triomf de l’independentisme democràtic de fa cinc anys i que ara hauríem d’estar celebrant desacomplexadament.
