Els molinets més bonics de TV3
Segur que us heu fixat en els separadors de TV3 que marquen l’entrada i sortida de la publicitat enmig de la programació de la cadena. En l’argot televisiu se’n diuen molinets. No duren més de 9 segons i tenen una doble funció. La primera, cridar l’atenció de l’audiència a través de la imatge i el so d’aquesta transició entre la programació i els anuncis. I, a la vegada, reforcen la identitat i la marca de la cadena reproduint-ne simbòlicament el logotip. A TV3 hi ha un departament responsable d’aquesta tasca, el de màrqueting i promocions, que encapçala Àlex Marquina i que està integrat per múltiples professionals creatius i de realització i producció.
Són fruit d’una llarga tradició i evolució que va començar amb els rudimentaris tres pals ballant del primer logotip fundacional. Amb els anys, el número 3 va guanyar protagonisme i vam veure com la xifra experimentava tota mena de peripècies amunt i avall de la pantalla amb uns plantejaments una mica infantils. A partir del 2020, el triangle del logotip que acompanyava el número tres va començar a guanyar protagonisme, potenciant el significat del símbol tradicional del play tan característic de la tecnologia. El triangle que indica funcionament, acció i voluntat d’engegar.
Els molinets que estem veient actualment són els més bonics de la història de TV3. La directora creativa responsable és Mai Balaguer, realitzadora i alquimista de la imatge que des de fa anys plasma el seu segell personal i intransferible a la televisió.
Són petites peces artístiques construïdes a partir de materials, formes, objectes i textures que connecten amb les estacions de l’any, algunes tradicions i amb el fet audiovisual en ell mateix. En alguns casos tenen un poder gairebé hipnòtic. N’hi ha un en què el triangle és envaït per papallones, un en què la figura geomètrica es construeix a base de flors silvestres, un triangle submarí apareix envoltat de peixets de colors i n’hi ha un que es dibuixa sobre el grafiti d’un rostre femení. Un altre queda integrat dins un llibre i és esquitxat amb taques de tinta. També hi ha les peces lluminoses d’un Tetris, un tocadiscs o un microcircuit. El disseny, la petita història que contenen, el tractament visual i del color, la delicadesa d’algunes propostes i la modernitat i el vigor que implica tot plegat han fet que ara mateix aquests separadors marquin les diferències respecte als altres canals de televisió. S’ha perdut l’infantilisme del tres i s’ha passat a una proposta que demostra maduresa i elegància creativa. El seu paper és més important del que sembla. Són peces que interrompen l’atenció de l’espectador. Apareixen de manera brusca i, per tant, el seu disseny i realització les ha de fer amables i atractives per compensar l’experiència d’aquesta fragmentació. La varietat de propostes ha trobat l’equilibri entre la familiaritat dels molinets però també la renovació constant perquè no cansin a l’audiència. Però, sobretot, aquests molinets fugaços demostren una cura pels detalls i una obsessió pels acabats que destil·len exigència professional. Un valor que, en general, la cadena hauria de mirar de no perdre.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
