Mitologia de la riquesa
Hi ha autors dels quals no convé allunyar-se perquè corres el perill de perdre’ls de vista. Altrament, si ets fidel a aquests autors que han contribuït a fer del món un lloc més interessant –no vol dir més habitable–, pots tenir la fortuna de trobar, sense cercar-la, la seva font de llum.
Ens pot passar, per exemple, amb Friedrich Dürrenmatt, un dels homes que contradiuen aquella dita sobre Suïssa: que, tot i el seu puritanisme, només ha creat el formatge en porcions i el rellotge de cucut. Dürrenmatt és un dels grans autors europeus del segle passat. Novel·les com El jutge i el seu botxí o La promesa, també Grec busca grega; o textos teatrals com La visita de la vella dama i Els físics han deixat una empremta immarcescible a la història de la literatura (i del teatre). Ara m’agradaria referir-me a una novel·la on el veritable Dürrenmatt se’ns mostra amb una valentia –i truculència, s’hauria de dir– inhabitual en el tractament d’aquests amples espais on no serveixen les velles denominacions del que entenem per filosofia, psicologia, moral, amor o mort. Es tracta de La sospita, un text narratiu en el qual un metge nazi que practicava operacions sense anestèsia es refugia en la identitat d’un altre, en una hàbil operació que li permetrà, acabada la Segona Guerra Mundial, continuar exercint a Zuric la seva professió.
D’aquest personatge és la següent reflexió sobre la moral dels rics: "No creuen en un déu, ni en un infern, ni en un cel, sinó tan sols en el dret de fer negocis, fe que són massa covards per postular com a credo”. Escrites el 1953, aquestes paraules fixen un estadi de l’evolució dels rics i ens permeten amidar-ne el canvi experimentat des d’aleshores: sí, ja han postulat la seva actitud com a credo. I n’han volgut fer mitologia per sentir-se déus. El canvi s’ha operat amb la substitució d’objectes caríssims que simbolitzaven el poder/luxe de les seves vides per experiències només al seu abast. Fan viatges d’uns minuts a l’espai perquè necessiten visualitzar els avantatges de la seva condició, que ens seran negats als mortals. Si la possessió de grans riqueses era la seva religió, ara ja ho és la incorporació als seus cossos de vivències reservades als déus i que els alteren l’ADN.
Tanta sort que res no ens obliga a ser com ells.
