Més enllà de diumenge
1. Campanya. Si ja de per si les campanyes electorals són rares, poc es podia esperar d’una tan condicionada com l’actual. Fruit de la llarga ressaca de l’octubre del 2017, la qüestió identitària l’ha marcat indefectiblement. És una d’aquelles ideologies –transferència directa del teològic en la política (la pàtria com a inefable bé superior)– que inevitablement creen murs en què, com deia Albert Hirschman, “els arguments són, de fet, contrapunts específicament dissenyats per impossibilitar el diàleg i la deliberació”. Si hi afegim el marc en què s’han hagut de celebrar (la pandèmia i, per tant, l’amenaça d’una alta abstenció), la qüestió s’aguditza perquè, amb l’objectiu de garantir almenys la participació dels més convençuts de cada casa, la tendència és reafirmar l’espai propi evitant els riscos que puguin desconcertar. De manera que fins i tot els que s’anuncien com a portadors de la voluntat de bastir ponts, de Pere Aragonès a Salvador Illa, es veuen obligats a prometre que no pactaran el govern amb cap partit del camp identitari rival.
Per acabar de fer aporètica la situació, les baralles públiques que van desgastar el govern anterior fan que els dos partits que en formaven part, Esquerra i Junts per Catalunya, vagin a pessigada diària, en l’afany patètic de demostrar quin dels dos és més autènticament independentista. Especialment per part de Junts, sense pudor a l’hora de prometre el que tothom sap que no es podrà fer.
Conclusió: la desqualificació de les propostes de l’adversari per inútils, per posar en perill els grans objectius i per generar efectes no desitjats, han estat el pa de cada dia de la campanya. Futilitat, risc i perversió, les tres categories del pensament reactiu, descrites per Albert Hirschman.
2. Govern. Es per això que em sembla que cal ja mirar a l'endemà. I el que sabem són dues coses. La primera és que no només de la qüestió identitària poden viure els catalans, perquè en el llistat d’urgències hi seguirà havent la pandèmia, ja convertida directament en sindèmia, i totes les seves conseqüències: els efectes sanitaris més enllà del virus (les malalties que la pandèmia ha deixat en segon pla, les patologies psicològiques que n’han derivat), la recuperació econòmica i social d’una fractura que va emergint lentament però que no es pot amagar amb fantàstiques promeses de rellançament, i la necessitat d’assumir sense dilacions els problemes del canvi climàtic i de sostenibilitat. Tot això requereix: un govern fort i cohesionat, amb capacitat de bellugar de manera còmplice la societat catalana i de tenir pes i capacitat de negociació a Madrid, una exigència que interpel·la també el món empresarial català.
La segona cosa és que la clau del govern que ha de sortir del 14-F, es miri pel cantó que es vulgui, la té Esquerra Republicana, que gaudeix d’una posició privilegiada. No és imaginable que surti un govern sense el seu vistiplau. Pere Aragonès s’ha protegit amb la proposta d’un govern carrusel, en què són tants els convidats que podria arribar a guanyar en rivalitats i picabaralles al govern actual. En el fons és la sortida per no mullar-se abans d’hora sobre si està decidit a repetir amb Junts o si preveu alguna versió de govern d’esquerres. Naturalment, Esquerra no tindrà la mateixa força si arriba primera que si arriba segona, però, en tot cas, decidirà. Quina serà la distància entre el que s’ha dit en el ritual electoral i el que es faci amb els resultats a la mà?
En tot cas, si realment es vol mirar endavant, el govern que surti ha de negociar la sortida dels presos polítics sense dilació. I haurà d’afrontar una situació complicada a Madrid. Es vulgui o no, aquestes eleccions també són importants per a Espanya, poden reforçar o debilitar el govern actual, però sobretot poden anticipar un risc que podria ser de conseqüències imprevisibles: que una desfeta del PP davant de Vox aquí obri el camí a un canvi d’hegemonia a la dreta espanyola en favor de l’extrema dreta. I tornem al començament: és obvi que el mur identitari és un obstacle per avançar cap a una sortida civilitzada del conflicte. La dreta espanyola té prou atrapat el PSOE. Però s’han d’aprofitar les escletxes del govern actual perquè encara podria ser pitjor.
