27/06/2022

Melilla, mort de pobres

2 min

Hi ha vegades que les disculpes són encara pitjors que l'ofensa comesa, i les que han donat Pedro Sánchez i el govern d'Espanya per la massacre d'immigrants de Melilla són un d'aquests casos. Que un govern que es diu progressista, i que ha arribat a presumir de ser el més progressista de la història, doni empara a la gendarmeria marroquina i a la carnisseria perpetrada a la tanca, és un bocí que fa de mal empassar per a aquells que tenen, justament, una visió progressista de la vida i de la cosa pública. Per algun motiu, ni Sánchez ni els seus han estat capaços d'entendre que, amb la seva fredor inicial, no tan sols irritaven la consciència de moltes persones, sinó que escandalitzaven –i desmobilitzaven– votants i partidaris. I, quan ho han volgut arreglar, el remei ha estat encara pitjor. Sánchez s'ha limitat a expressar un condol formulari “als familiars de les víctimes”, siguin qui siguin els familiars d'aquells moribunds que agonitzaven al sol mentre eren fustigats pels mateixos agents que els havien colpejat, i disparat amb bales de goma, fins a literalment rebentar-los. Per la seva banda, la ministra portaveu Isabel Rodríguez ha reconegut que aquestes imatges “encongeixen l'ànima i el cor”, però al mateix temps ha manifestat que es tracta de “lluitar contra les màfies” i de “protegir la integritat del país”, de manera que devem haver de col·legir que tots aquells cadàvers eren de mafiosos que amenaçaven la integritat territorial d'Espanya, un dels països de la Unió Europea en què les màfies internacionals es mouen més a gust.

Resulta ofensiu també el paper d'Irene Montero, sense dir ni piu sobre Melilla al costat de Rodríguez, mentre intentava lluir galons progressistes gràcies a l'aprovació de la llei trans: valents en les polítiques de gènere, covards quan es tracta de denunciar una matança de pobres, perquè d'això és del que es tracta. Morts que no tenen ni noms, ni fesomia, ni peculi ni propietats. Per acabar de fer-ho tot més sòrdid, s'ha de sentir Pablo Echenique afirmant que el seu partit “vetlla pels drets humans” i que, en prova d'això, el que faran serà xutar el cas cap a Europa (sent ells membres del govern). I calia sentir també Ada Colau a Catalunya Ràdio, dient de bon matí que “desconeix” si Pedro Sánchez ha de donar explicacions de tot plegat al Congrés, però que els fets són extremadament greus, etc.

Per altra banda, és previsible que ben aviat vingui algun altre assumpte a ocupar la primera plana que ara ocupen els morts de Melilla, i la trituradora d'ossos i carn humana que pot arribar a ser l'actualitat política seguirà al seu ritme. Als ciutadans ens consternen les imatges dels cossos morts a la frontera com ens van consternar en el seu moment (fa dos mesos) les del carrer Iablonska a Butxa, “l'avinguda dels cossos”, com també se'n va dir: amb un breu calfred d'horror i de por, just abans de tornar a les nostres ocupacions. No és hipocresia, com se'n sol dir: és, just, el mateix que fan les gaseles al desert, quan observen com el lleó en devora una que era del seu ramat.