El mal guanyar i el mal perdre
Com va dir M. Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte van canviar totes les preguntes”. I això va ser el que va passar amb les eleccions del 28-M! Recordem que des de fa mesos els tambors de guerra no feien més que apuntar a la data assenyalada, i, a mesura que s'anava aproximant, cada partit treia ja la seva artilleria pesant perquè ningú se n'oblidàs, i per fi va arribar el 28-M. Diguem que era un diumenge avorrit, però el més important és que la ciutadania, o una part, ha votat, per fàstic, per convicció o pel que sigui, però ha votat! Com que era un diumenge, es van armar d'il·lusió, passió o desraó, i van complir la seva part del contracte, i van votar abans o després del berenar, del menjar familiar, a primera o a última hora... El més important és que van dipositar els seus vots i després semblà que la vida tornava a seguir amb les mateixes rutines.
A mesura que s'anava completant el quadre final dels resultats, tot indicava que ni els que 'van guanyar' ni els que 'van perdre' havien sabut estar a l'altura, i, com criatures aviciades, no van saber mantenir les maneres. Tots ells i elles com a llops ferotges famolencs de poder, suposo que del seu propi i no de la ciutadania, ni respecte van demostrar per totes aquelles persones que un diumenge van trastocar tots els seus plans i de manera respectuosa per complir amb el seu deure. Com criatures aviciades o es feien abraçades amb cares d'incrèduls o no ocultaven el seu empipament. Uns i altres van aprofitar el tumult per a sortir per la porta posterior amb l'excusa de refugiar-se en la vida privada, però sense fer cap autocrítica! I així es van deixar partir agonitzant sense rumb i simultàniament tornen a sorgir nous partits 'bombolla' alimentats per egos que no veuen més enllà de la imatge que reflecteix el propi mirall personal, partits que s'elevaran perquè els porti el vent a cap banda. El tumult i la confusió també els aprofiten aquells que pretenen governar la majoria sense que els donassin el vot i una infinitat de declaracions gens assenyades per part dels que se suposa que han de dirigir i vetllar pels interessos dels que els van votar i els que no. Perquè governar és també vetllar pels interessos de l'adversari.
Winston Churchill va dir que: “La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mor una vegada”. I així és. És perillosa, a més, perquè la discòrdia la sembren també les persones que tenen el timó, aferrades fortament a les seves infinites ànsies d'obtenir o no deixar anar mai el poder, siguin de la ideologia que siguin! De la política també es viu! A més, els últims anys s’ha convertit en una poderosa agència de col·locació laboral i té el seu propi llistat de fixos discontinus i places en propietat mutants que van del regional al nacional i tal vegada acaben en el continental.
Respira fondo, arriba l'estiu en Uber i comença el joc de trons, així que: Keep calm i aferra't a la cadira.
