OPINIÓ
Opinió 25/10/2019

Llum, foc, des-truc-ció!

3 min

Poeta, traductora i músic“La força de la veritat mai no morirà...”, cantàvem a crits tot el dia les generacions a qui els personatges de ‘Bola de Drac’ van fer de cangur. Es va convertir en el nostre himne sense que ens n'adonéssim. Parlo d'uns dibuixos amb grans dosis de violència, sí, però que, partint de la filosofia de les arts marcials, proposen a l'espectador que se situï al costat dels menys privilegiats, dels menys forts. Dels que no tenen recursos, dels proscrits, dels marginats, de la canalla. I proven d'explicar com la humanitat inherent en alguns éssers provoca irritació, suscita rebuig, encén la violència en uns altres. Cal tenir el cos i l'ànima en forma, doncs. Per defensar-los amb arguments, i físicament si l'atac és d'aquesta mena.

A tot arreu, com aquí, la policia esbatussa amb porres. La policia agredeix. La policia intenta atropellar. Llança gas lacrimogen. Fereix. La policia dispara pilotes de goma prohibides. La policia mutila. La policia fa detencions sense cap motiu. Identifica. Reté sense cap acusació formal. La policia humilia. La policia és un problema.

I el carrer se n'ha de defensar i ha de combatre contra aquells i allò que representa. A tot arreu, com aquí, si l'endemesa és aquesta tot s'hi val.

"La poesia és multiplicitat triturada i que fa flames. I la poesia, que recondueix l'ordre, primer ressuscita el desordre; fa que entrexoquin aspectes que recondueixen a un únic punt: foc, gest, sang, crit", escriu Artraud a ‘Heliogàbal o l'Anarquista coronat’.

Poesia és caminar tres dies seguits i també és fotre foc a un contenidor i tirar-hi llenya. És l'ocupació dels espais menys poètics, com els aeroports. El paper de vàter, els jocs de cucanya i les pancartes amb humor. Poesia és arrabassar els panots que els turistes s’enduien de record en samarretes per alçar una barricada. És disparar bosses de fems i disparar pintura. Són les cançons dels avis i dels pares i les nostres i les desconegudes d'ara. I també és encarar-se a la por i passar-ne, i fer-se un tip de plorar tot seguit, però sobretot poesia és no fer-ho per cap bandera ni per cap partit ni per cap ídol. Poesia és la panxa i el cap junts, les ganes de futur, la consciència de passat i el pessic (ai!) per assegurar-nos que existim, que estem desperts.

A mi, que ja m'havien empaitat, insultat, espantat, escopit i pegat alguna clotellada per “catalanademierda”, “polaca”, “putaindepe” i altres aparents motius, en la meva adolescència al nord de la Catalunya central, la frisança per sortir d'Espanya se'm va calmar a mesura que passaven els anys i llegia i voltava. Quan l'epidèmia d’‘independentitis convergentia’ va començar a escampar-se amb la 'Via catalana' el 2013, no vaig agafar gens de febre (hi ha lectors, de fet, que encara m'ho retreuen). Sí que em vaig emocionar mentre es preparava l'1-O, i vaig tenir temptacions de recuperar aquell vestuari que o bé guardes a casa dels progenitors o empres de pijama —Casal Panxo, Maulets. No hi podria votar, perquè lògicament estic empadronada a Palma des que hi vaig venir a viure, però em feia gràcia ser-hi. Vistes la repressió i les violacions de drets en aquell dia impensable, i les reaccions corresponents per part de les institucions, de seguida la cella cínica es va arquejar de nou: satisfeta d'haver ajudat a fer possible que el poble votés, alhora me'n tornava a Mallorca frustrada per l'eterna comèdia dels representants electes i indignada no solament amb les policies, sinó amb els qui les aplaudien i animaven. Amb aquest feixisme efervescent que ho esquitxa tot.

El carrer, a banda de baldat, emprenyat i decebut, viu sotmès a una precarietat assumida i a les exigències d'un capitalisme completament assimilat —aquí i a Hong Kong, a Xile, a Rojava. Aquests factors de pressió fan que sovint ens oblidem que tots els pobles són el poble i que les ramificacions dels conflictes d'arreu del planeta i al llarg del temps (religiosos, polítics, socials, econòmics, climàtics) entronquen a la mateixa arrel. Un aparell radical místic que s'esdevindria en arbre de ciència si el poble, la humanitat, posseíssim verament el tret que ens anomena. Per si qualcú no se'n recorda, 'humanitat' és la benevolència envers els éssers humans i la capacitat de compadir-se de llurs desgràcies. Aquests dies en fan exemple alguns col·lectius: els sanitaris, els bombers, els advocats, el jovent.

Lo Gaiter del Llobregat escrivia, l'any 1841, que "Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, però sí a la literària. Una idea més revolucionària i més nova i actual del que no sembla". Si eixamplem el sentit literal fins que s'hi incloguin totes les expressions essencialment humanes, la idea pot ser més important del que ens pensem i el panorama, més engrescador que mai. L'aventura comença ara, anem-la a buscar!

stats