Els límits

En el món físic, els recursos són limitats, són els que són. L’economia, des de l’inici de la Revolució Industrial, als segles XIX, XX i XXI, creix i creix. Anem a un xoc inevitable. L’argument dels ecologistes és que aquesta desintonia porta al desastre. No és aquest, el problema; no es tracta de posar límits externs, que seran sempre qüestionables i són un topall a les aspiracions individuals i col·lectives. El president Reagan, en el zenit dels anys del desarrollismo, va dir: “El creixement no té límits, perquè tampoc hi ha límits a la intel·ligència, la imaginació i la meravella dels éssers humans”. Error conceptual...

Thomas Malthus va ser un pastor de l’Església d’Anglaterra que va publicar el 1798 un Assaig sobre el principi de població, el primer d’explicar la raó dels límits al creixement. Era l’època prèvia a la Revolució Industrial. Els pagesos anglesos perdien en aquells anys les terres comunals, venudes a l’aristocràcia i a la burgesia, enriquida primer amb el comerç de les colònies i després amb la indústria. Això va produir el desplaçament d’aquesta població a les ciutats, i va ser l’embrió del proletariat que va treballar a les noves fàbriques, amb la màquina de vapor, el carbó de Gal·les, les primeres matèries de les colònies...

El problema, per a Malthus, no eren el creixement i el límit inevitable dels recursos, sinó la diferent velocitat de creixement de la població, en progressió geomètrica, i la producció d’aliments, lineal. “La força de la reproducció és infinitament més gran que la força de la producció”.

Per a Malthus el creixement de la població era ineluctable. El sexe sense procreació és pecat. Malthus no va acceptar la limitació de fills, però tampoc va preveure la millora de l’eficiència econòmica que portaria la tecnologia. Les dues palanques del seu assaig, el creixement de la població i de la producció per alimentar-la, eren per a ell constants. El temps va demostrar el seu error en els factors, no en el resultat.

Per a ell les polítiques socials de repartiment de la riquesa no existien: sempre hi hauria pobres, n’hi havia d’haver perquè era el que sustentava la voluntat de progressar i justificava la millora econòmica i el creixement. “No hi ha cap forma d’organització social que pugui crear o mantenir una societat igualitària”.

Giorgos Kallis escriu al seu recent Límits (Arcàdia, 2021): “Malthus no va descobrir els límits naturals, sinó els anhels il·limitats”.

Hi ha societats que acceptin límits? Vista la història dels dos últims segles, plantejar-ho és absurd. Els grecs, ja al segle VII aC, ho van practicar. El principi de conducta era autolimitar-se, només així es podia arribar a la felicitat. A les lleis que van crear a la Grècia clàssica hi havia límits. Soló es va autoexiliar per no ser seduït per la passió del poder...

Aristòtil planteja una reacció contra el poder il·limitat dels diners. El creixement de la riquesa trenca la cultura de col·laborar i compartir, que és la base de la democràcia. Aquests dos principis, autoimposar-se límits i compartir, sempre van units. L’invent dels diners permet tenir un instrument que es pot canviar per qualsevol cosa i per tant tenir-ne significa tenir poder il·limitat. És això el que porta a la decadència d’Atenes: l’equilibri de compartir i autolimitar-se s’acaba amb els diners. La democràcia grega era especialment forta perquè era autolimitada i autogestionada, no hi havia cap déu o principi transcendent que els condicionés. Quan els grecs prenien decisions no demanaven mai permís als déus.

L’imperi sostenia la polis. Quan la flota d’Atenes es perd a Sicília a la Guerra del Peloponès, la decadència, que ja s’havia iniciat per la influència destructiva de la invenció dels diners, va resultar inevitable. El mal el portaven a dintre: haver perdut els límits i haver trencat l’esperit col·laborador de la polis i la democràcia.

L’error de l’ecologisme actual és que està basat en límits externs. Si els límits no són autoimposats, són inútils, i aviat seran considerats com un impediment per a la millora, i per tant un destorb, i seran eliminats. Basem la nostra expansió futura en la desigualtat present. La dinàmica ens portarà a més desigualtat i a la voluntat reforçada de créixer sense límit. Són dos problemes diferents entre si però relacionats.

Hi ha exemples de les nefastes conseqüències de no tenir límits. Un d’ells, la gestió de la pandèmia en diferents llocs. Segons les dades del ministeri de Sanitat, els morts a Madrid fins a mitjans d’abril havien estat 14.705; a Catalunya, 12.288. Madrid havia tingut 3.830 morts més que el que li correspon per població i Catalunya 1.113. Amb població d’edat semblant i amb densitat demogràfica similar, la diferència s’ha de deure a la diferent política sanitària. Ha sigut molt diferent. És la que ha causat o almenys ha contribuït a fer 2.717 morts més a Madrid que a Catalunya. Sobre un total de 14.705, un 18% més. Aquesta política amb menys límits ha fet especialment popular el polític que l’ha practicada: la gent ha sortit més, ha gastat més, l’economia ha anat millor, s’ha transmès la imatge de llibertat. Guanyarà les eleccions.

Autoimposar límits en la nostra civilització és anar contra el signe dels temps. D’aquests temps.

Joaquim Coello és enginyer.