Els qui són afectats de parlar de generacions solen tenir sempre dins la boca termes com ara 'millennials' o 'babyboomers'. No sé quin nom rep la meva. Faré servir una perífrasi: som fill de la Mallorca dels anys setanta. Els meus pares pertanyen a la generació que en traspassar l’adolescència abandonaren fora vila per anar a viure al poble de més a prop. Menestrals, es feren. Mon pare, per exemple, feia de sastre. Ma mare, jornalera. Aquella gent que es va pujar en plena postguerra, educada en el nacionalcatolicisme, amb lletra per poder, a penes, llegir, escriure i fer quatre comptes. Fills de foravilers. A ca nostra sempre hem fet aquella mica de diferència. Els pagesos eren, ben segur, un altre estament. Terra prima. Collites magres. Ovelles. Feina i esquenes vinclades, els meus padrins. Hores de dia i hores de nit, esforç continuat, lluita per vèncer les dificultats que el camí els proposava, els meus pares. I com els meus, tants d’altres de la part forana mallorquina.
Després venguérem nosaltres, de les primeres fornades que, emergint de les classes populars que conformaven els nostres pares i que passaven a formar part d’una classe mitjana que podia aprofitar, de vegades, l’oportunitat de “donar una carrera” als seus fills.
Tenguem carrera o no en tenguem, som urbans. Lingüísticament hem tengut una infantesa idíl·lica i hem pogut mamar les paraules d’un pit que encara tenia gust de terra. Sabem que hem perdut molta llet pasturant, però que encara ens llepam els morros amb la frescor antiga de mots estranys que de tant en tant ens desembutxacam d’una avior que sempre ens ve de nou. Tenim una fonètica exquisida. Servam encara les estructures sintàctiques més nostrades. Cavam asfalt endins a cada paraula, a la recerca d’aquell 'locus amoenus' avui esdevingut terra erma sembrada de plaques solars o xalets amb piscina. Brandam amb energia el 'beatus ille' en pensar en els nostres padrins, perquè no en recordam els calls ressecs a les mans, ni el dolor de la guerra, ni tan sols els ossos corcats ni la pell colrada. No reconeixem, perquè no l’hem viscuda, la duresa dels seus anys laborals, d’economia de subsistència. Senzillament, idealitzam. A estones ens sembla que aquella Mallorca nacionalcatòlica, franquista, tenia elements que, malgrat tots els malgrats, abastaven la salvació de la pàtria petita. Avui, com un ressò antic, en servam merament les cançons o algunes fotografies color de sípia, escapollades pel temps o per les rates. Segaven, batien, ventaven. Tomaven ametles. Munyien, tonien, mataven. Collien oliva. Veremaven, llauraven, espedragaven. Sembraven futur amb un fil d’esperança.
De tot allò, ens en queda també el ball de pagès, o les matances. Són dos exemples que m’abelleix de recordar. Tant una cosa com l’altra han aconseguit superar, poc o molt, la fossilització i esdevenir una forma més de ser mallorquins avui. Tant el ball com la matança del porc han sabut trobar el seu espai i esdevenir un fet situat en el calendari, en el cas de les matances, i a les places i els programes de festes, en el cas del ball pagès.
Però alerta: el pas del temps és irremissible. No perdona. El ferro es rovella. Les fustes es corquen. Els maresos molinen. Les pells es masteguen com paper. Envellim. Morim. I el país no s’atura de créixer i renovar-se. La nació catalana, dins ca nostra, hi sobreviu amb més o menys dignitat, hi malviu també aixoplugada de les tempestes davall un pont bastit de nostàlgia i futur. Més alerta encara: que ningú vulgui pensar que nosaltres, avui, els urbans, els moderns, els novells, encara seguem ni munyim, ni llaurem. Els mallorquins no som la flastomia ni l’arròs brut. No som el porc, ni el ball de bot. Els mallorquins no som guaret, ni safareig, ni gavilans. No som paraules antigues que no empram perquè no ens fan falta. Defugiu el tòpic i gratau endins, cercau-vos l’ànima. I si endevinau la vena bona, veureu com som de lluny dels estereotips que, encara avui, intenta forjar sobre nosaltres mateixos la televisió pública del nostre petit país, on sempre mengen, on caminen per damunt els terrossos, on diuen “uep, com anam” i “mecagondeu”. En nom de quina pluralitat la televisió pública convida l’extrema dreta a parlar (desbarrar, hauríem de dir) de llengua, de Catalunya i d’independentisme com si fos la cosa més normal del món?
No pareix, aqueixa, la millor forma de posar els fonaments d’un edifici nacional que no tremoli al mínim sisme. Sempre procur ser optimista. Em sap greu no veure-hi la part bona. Potser és aquest dia fred, reblit d’aigua i fosca. Potser, ai las, és que no vull el mateix país que els qui ara comanden.
