30/08/2021

L’ocàs de la institució monàrquica

5 min
L’ocàs de la institució monàrquica

Dies enrere la premsa espanyola es feia ressò de la demanda presentada per Corinna zu Sayn-Wittgenstein davant del Tribunal Superior britànic contra Joan Carles I, en què l’acusava d’haver-la sotmès, a través dels serveis secrets espanyols, a “vigilància il·legal” al Regne Unit. Ernesto Ekaizer, que va avançar la notícia a El País, ja recollia en el seu llibre El Rey al desnudo el testimoni de la mateixa Corinna, que el febrer del 2020 anticipava al tabloide britànic Daily Mail que presentaria aquesta demanda.

L’abril del 2012, després que es conegués l’accident que havia patit durant una cacera d’elefants a Botswana, Joan Carles I va reconèixer públicament que s’havia equivocat i va declarar en to afligit que no tornaria a passar. A partir d’aquest moment es comencen a publicar diferents informacions sobre la seva relació amb Corinna, fins llavors silenciada. Unes informacions que, arran de la publicació el juliol del 2018 de les converses de l’excomissari Villarejo amb ella, se centren fonamentalment en les activitats econòmiques ara investigades per la Fiscalia del Tribunal Suprem. No obstant això, no havíem tingut l’ocasió de llegir un relat sistemàtic i complet, en relació amb les notícies que s’han anat coneixent, fins a la publicació de l’últim llibre d’Ekaizer, que inclou, a més, algunes dades desconegudes fins ara.

El relat abasta des dels foscos antecedents relacionats amb Javier de la Rosa, Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal i els Albertos -tots ells condemnats en el seu moment per diferents delictes- fins a les dues regularitzacions fiscals presentades pel rei emèrit els passats desembre i febrer. I, sens dubte, ens alerta que el rei, com l’emperador de Hans Christian Andersen, no porta un preciós vestit, sinó que va nu, tot i que encara avui, des de determinats sectors, optin per tancar els ulls. Emparar-se en la presumpció d’innocència que, sens dubte, té el rei emèrit, com qualsevol ciutadà, no pot fer-nos oblidar que qualsevol ciutadà, per contra, no té la impunitat que el concepte ampli de la inviolabilitat constitucional atorga a qui durant gairebé quaranta anys va ser cap de l’Estat.

Ara com ara no es coneix cap pronunciament de la Fiscalia del Tribunal Suprem en relació amb les regularitzacions fiscals que l’Administració Tributària de la Comunitat de Madrid i l’Agència Estatal de l’Administració Tributària se suposa que deuen estar analitzant per determinar si reuneixen els requisits de ser completes i veraces. Com tampoc s’ha aclarit, almenys públicament, si es poden considerar espontànies les declaracions presentades, ja que la mateixa Fiscalia va reconèixer, segons diferents mitjans, que es va cursar una “comunicació” a la representació legal del rei emèrit per informar-lo de les investigacions obertes contra ell. I és en aquest punt en què el llibre d’Ekaizer conté un testimoni únic i rellevant del tinent fiscal del Tribunal Suprem i responsable de la investigació a Joan Carles I, que sembla posar en dubte la necessària espontaneïtat, cosa que invalidaria els efectes regularitzadors de les declaracions. Juan Ignacio Campos reconeix que, després de l’obertura de cadascuna de les diligències d’investigació, les van notificar a l’advocat de la defensa de l’emèrit, oferint-li la personació. Aquestes notificacions, segons explica el fiscal, van comportar el seu corresponent justificant de recepció, però no la personació, que fins ara no s’ha produït.

Però si ja sorprèn aquest testimoni del fiscal responsable de la investigació al rei emèrit, encara sorprenen més les raons que dona a Ernesto Ekaizer per les quals no hauria cridat a declarar Joan Carles sobre les seves regularitzacions. La primera, perquè “ell sap poc dels possibles càlculs i vies que es fan servir per declarar menys a Hisenda”, cosa que igualment seria aplicable a qualsevol de les figures del futbol, artistes o coneguts empresaris que, no obstant, en els últims temps hem vist desfilar pels tribunals, malgrat el seu desconeixement del que anomenem enginyeria o planificació fiscal. I la segona, “perquè hauria d’aguantar un circ mediàtic important”, cosa que no ha servit a altres personatges rellevants per deslliurar-se de tals declaracions en el curs d’investigacions similars.

En contrast amb l’escassa informació que s’ha conegut sobre la investigació de la Fiscalia espanyola, Ernesto Ekaizer reprodueix les declaracions que el fiscal Bertossa a Suïssa ha pres a imputats i testimonis. I amb això contraposa la intensa activitat investigadora al país helvètic amb el pausat ritme, en el temps transcorregut des de l’inici de la investigació, per la Fiscalia espanyola.

Es compara, també, l’actuació de l’Agència Tributària en aquest cas amb la que en el seu dia va tenir amb els evasors que formaven part de l’anomenada llista Falciani, atès que amb la seva inactivitat en va possibilitar la regularització i exoneració de sancions i responsabilitat penal per delicte fiscal. I és que l’autor reprodueix part de l’escrit dirigit el 7 de setembre pels fiscals Ignacio Stampa i Miguel Serrano al jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, en el qual assenyalaven expressament que “les potencials contingències tributàries que indiciàriament revelen les converses [entre Corinna i Villarejo] sí que és possible que mereixin l’atenció de les autoritats tributàries”. En aquest escrit els fiscals també destacaven que els tècnics d’Hisenda, des de Gestha, havíem demanat a l’AEAT el juliol del 2018 que obrís una inspecció considerant els indicis que es deduïen de les converses publicades. Una petició que des d’aquesta data reiterem, especialment després del comunicat de la Casa del Rei del 15 de març del 2020, en el qual es va anunciar la retirada de l’assignació que el rei emèrit tenia fixada en els pressupostos de la Casa i la decisió de Felip VI de renunciar a l’herència del seu pare. Aquestes decisions, així com les referències expresses en aquest comunicat a les fundacions Zagatka i Lucum, reforçaven encara més els indicis que enteníem que obligaven l’Agència Tributària a iniciar les corresponents actuacions d’inspecció. I tot això tenint en compte, com es destaca en El Rey al desnudo, que l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau, incardinada en l’AEAT, el setembre del 2018 va comunicar a l’Audiència Nacional que Joan Carles I no havia presentat declaració de béns a l’estranger, ni tenia constància que tingués comptes bancaris a l’estranger.

Ekaizer tanca el seu llibre amb un annex que inclou abundant documentació original relativa a les principals qüestions sobre les quals es van publicant informacions, respecte de les possibles irregularitats comeses pel rei emèrit investigades per les fiscalies suïssa i espanyola. És una documentació que completa i justifica bona part de la narració, i deixa aquesta imatge de rei nu que dona títol al llibre i que ens porta a reflexionar sobre el que va dir Felip VI en el seu discurs de proclamació davant les Corts Generals, i que ressalta el comunicat de la Casa del Rei del 15 de març del 2020: que “la Corona ha de [...] vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent, com correspon a la seva funció institucional i a la seva responsabilitat social, perquè només d’aquesta manera es farà creditora de l’autoritat moral necessària per a l’exercici de les seves funcions”. Un compromís més que necessari en aquest moment, en vista de les paraules d’Óscar Alzaga en el seu Comentario sistemático a la Constitución Española, del juliol del 1978, que Ernesto Ekaizer inclou entre les cites que precedeixen la seva narració: “És obvi que en una monarquia parlamentària contemporània, la hipòtesi que el rei delinqueixi no ha d’estar prevista a la Constitució, i arribat el cas improbabilíssim que aquest supòsit es fes realitat, ens trobaríem davant el desprestigi i, per tant, davant l’ocàs de la institució monàrquica”.

Carlos Cruzado és president de Gestha, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda

stats