El jorn del judici
Agost, 2021, Illes Balears. Som en aquell punt del món, de l’any i del mil·lenni que certs versos del Cant de la Sibil·la perden aquella pàtina profètica que els havia embolcallat tradicionalment: “Gran foc del cel davallarà, / mar, fonts i rius, tot cremarà”, diu. I també: “La terra gitarà suor / i tremirà de gran paor”. Hi haurà qui em trobarà alarmista. Hi haurà qui dirà que interpretar en sentit literal una lletra popular i alhora plena de lirisme com aquesta és un desbarat. Però alçaré la veu, o la lletra, per fer-los veure que no.
Aquest mateix dilluns, el comitè científic de l’Organització de les Nacions Unides declarava en bloc que la crisi climàtica que patim és responsabilitat gairebé única i exclusiva de l’acció humana i el seu deliri creixementista. També aquesta setmana, casualitats de la vida, l’Aemet adverteix que Mallorca es prepara per patir la pitjor onada de calor dels darrers anys, amb temperatures d’entre 28 i 35 graus i amb màximes de 41ºC als pitjors dies. Alhora, la Conselleria de Medi Ambient i Territori alerta que les reserves hídriques de les Illes se situen en el 49% de la seva capacitat, cosa que vol dir que la meitat de les unitats de demanda (entre aquestes, les zones del Migjorn, el Pla i Tramuntana Nord, a Mallorca, i també les illes d’Eivissa i de Formentera) es troben en escenari de prealerta. “La pressió antròpica i els efectes del canvi climàtic fan de les reserves hídriques un factor de cada vegada més escàs”, avisava al seu compte de Twitter el conseller Miquel Mir Gual. “Gestió sostenible i límits; l’única manera de sortir-ne i ser resilients.”
Les declaracions de Mir no estarien malament com a denúncia si no fos perquè la seva conselleria pertany a un govern col·legiat que no sempre sembla anar en aquest mateix sentit de responsabilitat i limitació. Aquest dilluns, per exemple, Francina Armengol es reunia amb Lloyd Millen, cònsol general del Regne Unit a Catalunya, Andorra, Aragó i les Illes, per abordar iniciatives que permetin allargar la temporada turística fins al novembre. Allargar-la, sí: això vol dir més avions, més impacte en els recursos naturals i més pressió en un dels sectors laborals més precaritzats del país, amb perdó del de la cultura. El mateix partit d’Armengol, a Madrid, anunciava fa pocs dies l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona - El Prat amb bombos i platerets (i la connivència del Govern de la Generalitat de Catalunya, és clar) mentre la Comissió Europea recomana reduir tant com es pugui l’ús dels avions en trajectes continentals.
Són aquestes, les Illes que volem? És així com pretenem tenir cura del planeta? A Clamor, el seu darrer disc, la cantant Maria Arnal revisita el Cant de la Sibil·la des d’una perspectiva contemporània, ecologista i transhumana. També es demana, en una altra cançó, si cuidar algú o alguna cosa és un caprici de les persones o bé part de la condició animal, i per tant també humana. M’agradaria pensar això darrer; les decisions i apostes dels governs d’aquí i d’allà, de més avall i més amunt, em conviden a témer més aviat el contrari.
