Quan els estudis d’audiència de ràdio destaquen el lideratge (així se’n diu) d’un programa informatiu, estan, esclar, destacant els editors que el comanden. Els que diuen “bon dia” i decideixen quina notícia va primera, quina segona, quina “no entra”, com “s’enfoca” cada una. El to d’aquest editor –que no és un presentador generalista– ho marca tot. Ha de ser proper, però no un amic, ha de ser distant, però no fred. És algú que et dirà un dia que “Un espontani despullat ha saltat a tal camp de futbol”, i un altre, que “hi ha hagut un atac que ha causat la mort de 1.000 persones, entre les quals, nens”. Si el to del presentador, o qui sap si la veu, no ens agrada –i és una cosa que no es tria, com l’amor– canviarem d’emissora. Avui, canviar d’emissora de ràdio és fàcil. No és com abans, que havies de moure el botó del dial i anar escoltant fregits i veus entretallades fins a trobar el que buscaves. Ara, ho veig cada dia al cotxe, si un anunci, una secció, una notícia, una cançó no t’interessa, canvies immediatament a la competència i tornes a canviar i tornes a canviar.
Però l’editor de l’informatiu no està sol. Fa l’informatiu gràcies a un seguit de “peces”, se’n diuen així, preparades pels periodistes, que les llegeixen. Són noms i veus –cares potser no– que formen part de nosaltres. Entren i surten dels estudis a llegir les peces. Malden perquè hi càpiguen (sobretot els de cultura). L’editor fa el “dona-pas” de la notícia –se’n diu així– i tot seguit, amb un to característic, diu el nom de qui l’explicarà. Fa molts anys, al primer llibre de contes que vaig publicar, fruit d’aquesta fascinació, hi havia la història, a través dels micròfons, d’un locutor nocturn i la periodista que feia el trànsit des del “centre de control”. El primer cop que vaig trepitjar “informatius” de Catalunya Ràdio, em vaig esborronar. Els sentia parlar, d’això i d’allò (“Tens la convocatòria de la roda de premsa?”, “S’ha acabat el paper de la impressora”, “vaig a buscar aigua, algú en vol?”) i, esclar, tots, en aquella planta, es caracteritzaven per tenir veus precioses (tinc una gran flaca per les veus de la gent). Entren i surten de l’estudi, sense fer soroll, expliquen la peça, durant un minut, se’n tornen a l’ordinador, continuen mirant el món per explicar-lo.
