De la irrellevància al desafiament
Tornem als temps del bon esclau, de l’Oncle Tom agraït amb la condescendència de l’amo. Tornem als temps de les anades a Madrid on ens passen el raspall per l’espatlla, i d’on tornem eufòrics per les engrunes aconseguides, per la bijuteria de coloraines que ens han penjat al coll. Tornem al peix al cove, que ja se sap que quan fa mal temps no es pot menystenir ni un grapat de morralla.
Aquí no ho diem així, esclar. Aquí invoquem l’estabilitat que necessita el govern del dia a dia. Aquí sospirem per aprovar uns pressupostos que ens han de fer sortir de la misèria, al marge del sistemàtic incompliment de les inversions i la magnitud de l’espoli (ai no, que ja no és espoli, perdó, que és un problema tècnic del caducat sistema de finançament!). Aquí ens centrem en allò que afecta de veritat la ciutadania i no a fer cas dels hiperventilats que se’n despreocupen. Aquí ens felicitem de l’enginyeria jurídica de què són mestres els alts funcionaris de l’Estat, els del lampedusià "que tot canviï per tal que tot segueixi igual".
És cert que no ens queda més remei que escoltar les declaracions entre covardes i cíniques dels nostres grans benefactors. Les de Pedro Sánchez –“Hauríem d’haver activat abans l’article 155”–, les de Nadia Calviño –“L’objectiu de la derogació del delicte de sedició és que torni a Espanya el fugat Carles Puigdemont”– o les de Félix Bolaños –“El govern del PSOE ha aconseguit acabar amb el Procés i normalitzar Catalunya”. Però, òndia, no els ho tinguem en compte, que ja se sap que només ho diuen per maquillar retòricament la derogació del delicte de sedició davant de l’irreductible nacionalisme espanyol. Que ja sabem, íntimament, que el delicte de desordre públics agreujats –quin premi no mereixeria aquest geni, deixeble de Lakoff– ha estat resultat de les exigències de la taula de diàleg! I, naturalment, no siguem tan desagraïts davant les ofertes de retrobament i convivència –sobretot entre els mateixos catalans, s’entén–, per molt que els jutges segueixin posant la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol codi, i que els periodistes patriotes ens diguin que aquesta mateixa sacrosanta unitat està per damunt de tota veritat.
Entretant, aquí hi ha qui es dedica a recollir el desànim, a arreplegar la deserció i a alimentar el ressentiment. Sembla una bona tàctica electoral per a un independentisme que ha de gestionar uns votants que en un 42 per cent no volen la independència. Un camí –no sabem si llarg o curt– que fomenta allò que algú ha qualificat d’”independentisme no practicant”, o que seguint la terminologia clàssica també en podríem dir “independentisme sociològic”. És a dir, una adhesió de boqueta, sense cap compromís ni en la pràctica ni en la convicció. Un independentisme irrellevant que només compta revifar-se a l’hora de la mort, per si hi hagués un més enllà, a trenta anys vista.
I què ha de fer l’independentisme pietós, el de la jaculatòria a la boca i el cop al pit? El que manté la flama però no sap què encendre? El que demana unitat però no es fia de ningú? El que vol tornar a repensar el país més pensat de tots els que es fan i es desfan, per tornar als precisos fulls de ruta escrits a la sorra? Què ha de fer l’independentisme practicant?
La meva proposta és tan senzilla com poc avinent pels temps que corren. Però la repeteixo. Primer, cal reconstruir l’esperança, partint d’una bona anàlisi crítica de tot el que es va fer bé d’ençà el 2005. En segon lloc, cal recuperar la iniciativa i evitar l’anar a remolc de les manyagues, dels rebrecs o de les provocacions dels que ja ens el donen per mort. Cal dibuixar un camp de joc propi, on sigui l’Estat qui hagi de respondre. I, sobretot, necessitem desafiaments guanyadors, per modestos que siguin. Ja tornarà a ser el temps d’omplir carrers i intimidar l’Estat. Ara, hem de reaprendre a ser-li descarats, a desafiar-lo.
