Els governs formats per diversos partits tenen problemes de prioritats, de competències, de gelosies, de protagonisme, de jerarquies, de fidelitats... Però no és ver que aquests problemes no siguin presents, amb la mateixa intensitat o més, en els governs d’un sol partit. La diferència pot ser que en aquest cas es volen amagar i en el primer s’esbombem com a coartada per a l’incompliment dels programes. Així, no és insòlit que la sintonia entre càrrecs concrets o equips de distintes formacions polítiques de vegades és més gran que entre d’altres del mateix partit. ¿Què ho fa, que sigui així? El caràcter personal, sens dubte. Ara bé, els diferents caràcters solen anar lligats a maneres diferents d’entendre el compromís polític. N’hi ha que veuen el partit com una eina per a millorar la societat. Per tant, és fàcil que aquests, encara que siguin de partits rivals, quan els objectius de canvi que es proposen no són excloents, puguin treballar amb sintonia i cooperació. En canvi, si veuen l’activitat política com un instrument per a mantenir el partit o per a millorar el nivell econòmic i social personals, la fricció amb els altres (del mateix partit o d’altres partits) serà més present. En els diferents governs balears que hi ha hagut fins ara, monocroms i policroms, se’n troben exemples.
Hi ha objectius polítics que, en una societat desitjable, no són exclusius només d’una part de les formacions, sinó que es comparteixen per totes i les alternances en el control del Govern no provoquen capgiraments en el tracte que en reben. En són exemples la sanitat universal, la integració dels nouvinguts, el foment de la cohesió social, el rebuig de les discriminacions basades en prejudicis, la igualtat entre totes les persones... I també la defensa de la cultura i la llengua pròpies. De fet, aquest darrer aspecte és el més consolidat en les comunitats que s’autogovernen, que no estan supeditades a unes altres de cultura i llengua diferents.
En qualsevol societat, i en especial després d’haver patit minorització lingüística, el procés de normalització no és objectiu d’una sola opció política, sinó que ho és de tot el conjunt social. La llengua és un fenomen transversal, comú i omnipresent. Tant els qui l’usen com els qui no l’usen n’afecten el procés de manteniment o de regressió dins la seva comunitat. Tothom hi té responsabilitat, encara que no tothom la mateixa. Tothom hi pot aportar, però no tothom pot fer-hi la mateixa aportació. Ara bé, els límits d’aquesta aportació no poden ser motiu d’exclusió del projecte de normalització. L’única exclusió, si n’hi pot haver, és l’autoexclusió que fan els que voldrien fer-la desaparèixer de la vida pública (o, simplement, de la vida).
En una societat que vol ser normal, la llengua ha d’arribar a tothom. D’una banda, les possibilitats d’aprendre-la. Si no és pel desig de consolidar guetos de marginació, no té raó de ser voler evitar que l’oferta d’aprenentatge/adquisició arribi també a les zones on la proporció de població d’origen immigrant és més alta. D’altra banda, també han de ser per a tothom els avantatges de saber-la i d’usar-la. Avantatges per a la integració social i per a l’accés a la vida laboral. Així, per exemple, moltíssimes persones no catalanoparlants d’origen han après català, i seria absurd no regular aquest coneixement com un avantatge a l’hora d’accedir al món laboral, ja que és una manera de valorar aquest esforç i, alhora, d’assegurar el dret d’usar-lo per part del conjunt de ciutadans. Aquesta part de la societat que s’oposa a la regulació de mesures favorables al reconeixement del domini del català en l’accés a la funció pública o en altres ocupacions laborals destrueix la via per a garantir el dret dels ciutadans d’usar la llengua oficial que vulgui en la vida pública i resta possibilitats als aspirants que, amb independència del seu origen personal o familiar, poden utilitzar les dues llengües, el català i el castellà.
En processos com el de la normalització lingüística, com en tants d’altres, l’Administració no n’és responsable única. També ho és el conjunt de la societat. Cal que ambdós factors actuïn conjuntament. Així i tot, i més encara en situacions de minorització, l’Administració n’ha de fer de motor, per a incentivar-lo i per a fer-ne pedagogia, sobretot quan hi ha tant d’intervencionisme econòmic i polític per a fer-lo fracassar.
La legislatura 2019-2023 és una nova oportunitat per a demostrar cap on es vol anar, tant en la priorització dels objectius socials o dels interessos de partit, com en el compromís amb la normalització lingüística.
