SociòlegLa setmana passada l'INE presentà un informe que calculava el nombre d’habitatges turístics a Espanya. Com tot allò que té a veure amb el lloguer turístic, les reaccions no s'han fet esperar i des del minut zero han aparegut titulars en què s'interpreta que l'informe de l'INE dona la raó a aquells qui creuen que el lloguer turístic és el causant de l'increment del preu de l'habitatge a les Illes Balears. Realment, però, l'INE ha dit això?
Seria estrany que fos així, atès que l'INE fa informes descriptius i no causals i, llegit l'informe, aquesta vegada no ha estat una excepció. Descartat així que l'INE parli d'impacte sobre el preu de l'habitatge, la pregunta és: realment les dades que aporta ens diuen res que no coneguéssim abans? Més encara: desmunten els arguments dels qui creim que l'increment del preu de l'habitatge és multifactorial i ni d'enfora el lloguer turístic n'és el causant principal com es digué per activa i per passiva durant anys?
La resposta és que l'informe de l'INE no només no és una amenaça per al sector del lloguer turístic, sinó que és fruit de la demanda d'aquest a l'administració pública de disposar de mètriques reals i serioses. De fet, la metodologia emprada és gairebé idèntica a la que usà per a la Federació Espanyola d'Associacions d'Habitatges i Apartaments Turístics (Fevitur) el 2018 per quantificar el sector. Tant l’INE com Fevitur fan un web scraping, un buidatge a través de programes de software de les dades de les plataformes més usades d'allotjament turístic eliminant a través d'algoritmes els anuncis duplicats. En el cas de Fevitur, hi suma a més les dades extretes de les principals comercialitzadores de les Illes Balears. Per tant, no és estrany que, tot i els dos anys transcorreguts entre un i altre informe, se n'extreguin dades semblants.
La més destacable és que les Illes Balears són la regió on el percentatge d'habitatges turístics sobre el parc d'habitatges és el més elevat de tot l'Estat (un 4,98% segons l'INE i un 6,93% segons Fevitur). Ara bé, la immensa major part d'aquests habitatges no són a Palma, sinó a municipis del litoral, i es caracteritzen per ser segones residències. Al litoral parlam sobretot d'apartaments turístics que els propietaris dediquen a l'estiueig, mentre que als municipis d'interior abunden les finques rústiques amb habitatges d'ús temporal. En definitiva, la regla de tres que interpreta que "un habitatge turístic més és un habitatge residencial manco" és falsa, perquè majoritàriament són habitatges que no han estat mai residencials.
L'excepció de la regla seria Palma però, ai las, resulta que l'INE precisament desmunta el mite que el pes del lloguer turístic a la capital sigui enorme com es diu. Ja el 2018 Fevitur avançà que el percentatge no superava l'1,4% i a hores d'ara, segons l'INE, encara seria inferior, amb un 0,98%. Tenint en compte que és a la capital balear on el preu de l'habitatge ha pujat més els darrers 5 anys (prop d'un 50%), resulta més que evident que hem de cercar altres factors que expliquin aquest augment espectacular. Entre ells podem destacar: l'augment del percentatge de persones que opten per llogar, la compra de segones residències per part de ciutadans centreeuropeus, l'increment demogràfic espectacular, la inversió immobiliària enfront de l'estancament dels tipus d'interès, la manca de creació de nou estoc, la por dels propietaris (impagaments i destrosses) de treure els habitatges buits al mercat, etc.
El cas de Palma és especialment simptomàtic del fet que alguna cosa no ha anat com estava previst. Tres anys després de la prohibició del lloguer turístic i de la liquidació de més de la meitat de l'oferta, els preus no han fet més que pujar. El debat social sobre l'increment dels preus dels lloguers serví a una part del sector hoteler per tirar als lleons uns competidors que per primera vegada els restaven pes polític i a no pocs polítics, per fer postureig davant la seva incapacitat per garantir l'accés a l'habitatge dels ciutadans.
I dic difícil perquè el problema ve de lluny i té mala ferida. El parc d'habitatge públic a Espanya no arriba al 2% del total d'habitatges i fins no fa gaire es reduïa a mesura que anaven a parar al mercat lliure. Perquè fins no fa gaire, en 10 o 20 anys en els millors casos, un habitatge finançat amb doblers públics perdia la seva condició de HPO. Una aberració que, per sort, s'ha aturat. Ara bé, no tota la responsabilitat ha de recaure damunt el sector públic. Fan falta iniciatives com les que s'apliquen a Dinamarca, on el govern proveeix de sòl els promotors perquè construeixin habitatges a preu taxat. Uns habitatges que, transcorreguts 25 anys, passen a mans del govern.
Per començar, però, calen mètriques i diagnòstics reals que defugin el sensacionalisme. L'INE a la fi ha començat a fer-ho amb aquest informe i és de preveure que a partir d'ara puguem observar l'evolució del sector des de l'objectivitat. Però ja que tots celebram aquest informe de l'INE, no estaria de més llegir les dades que ens aporta a través de Frontur i Egatur. Més que res, perquè una altra acusació al lloguer turístic és que ell tot solet ha estat el causant de la massificació i saturació de les Illes a l'estiu, malgrat que segons les dades d'aquestes entitats el lloguer turístic no és responsable ni del 8% de la pressió demogràfica del mes d'agost. Obligats com estam a fer front a un replantejament del que serà el turisme a partir d'ara, potser és hora de planificar a partir de dades i no de percepcions.
