Independència amb sense

Jaume Asens, dels comuns, diu que ERC no preveu la independència de Catalunya per a la propera legislatura i de seguida es genera l'onada d'indignació del dia (cada dia hi ha una onada de santa indignació i fúria entre independentistes que no es poden veure entre ells). La pregunta, si de cas, seria on és la notícia. És obvi que els plans d'ERC (deixem de fer servir la llardosa expressió “full de ruta”) no passen per la independència, però és que no hi passen els plans de cap altre partit. (I alerta: que els partits no la tinguin planificada no vol dir que no sigui possible. La realitat acostuma a transcórrer lluny dels plans que ens fem les persones, i ja no diguem dels pomposos “fulls de ruta” dels partits polítics. Sense anar més lluny, cap partit polític tenia planificat gestionar una pandèmia.) Però el que és segur és que no n'hi ha cap –ni ERC, ni la CUP, ni Junts per Catalunya– que tingui entre les seves previsions constituir la República Catalana durant la propera legislatura. Segur que hi ha dirigents, en cadascun d'aquests partits, que anhelen la declaració de la independència. Però cap dels partits pensa fer-la efectiva ni a curt ni a mitjà termini. Qui vulgui donar a entendre el contrari o bé menteix o bé va confós o bé vol confondre l'opinió pública.

Per la banda de Junts per Catalunya, Míriam Nogueras commina ERC a desmentir ço que ha dit Jaume Asens, perquè en cas que els republicans no ho desmenteixin, “no sé què hem estat fent els darrers mesos”, es lamenta. Ja li ho diem nosaltres: s'han estat repartint el poder (el poder autonòmic, sí) entre Junts i ERC. I no tan sols no s'han posat d'acord, en el repartiment, sinó que han acabat empitjorant la relació entre els dos partits (que ja eren pèssimes des de la legislatura anterior, per no remuntar-nos més enrere) fins a dur-les a la degradació. No han estat discutint, en canvi, sobre la millor manera de fer la independència en els propers anys: aquesta només és una impostura amb la qual els mateixos partits especulen, a l'engròs o a la menuda.

Succeeix el mateix amb altres conceptes convenientment buidats de contingut, com “el mandat de l'1-O” o, darrerament, “el 52%”. Més sibil·lina que Nogueras, Eulàlia Reguant, de la CUP, diu que cal donar resposta a aquest cèlebre 52%, al mateix temps que recorda els 700.000 vots perduts pel bloc independentista a les eleccions del 14 de febrer: és a dir, que el tan anomenat 52% independentista no ho és sobre el conjunt de la ciutadania, sinó sobre el conjunt dels ciutadans que van anar a votar en aquests comicis, en què la participació va ser del 53,56%, 25 punts menys que a les eleccions del 2017. Una altra cosa, finalment, és que Asens digui el que diu per justificar que ERC són independentistes inofensius, amb els quals “es pot pactar” perquè han fet les convenients renúncies. Sigui com sigui, l'acord d'ERC amb els comuns sembla més fàcil ara mateix que amb Junts. I té ramificacions dins la política espanyola, com ho fa palès la reunió de Gabriel Rufián amb Yolanda Díaz.

Sebastià Alzamora és escriptor