19/04/2022

Ideologies o identitats?

3 min
Els partits anomenats 'tradicionals' no han passat a la segona volta de les eleccions presidencials franceses.

Com bé explicava dilluns en aquestes mateixes planes de l'ARA el sociòleg Salvador Cardús, els resultats de les primàries a França conviden a fer una reflexió profunda en relació amb els partits polítics tal com els coneixem avui . ¿És possible, per exemple, interpretar l'espectacular derrota de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, com un rebuig quasi unànime dels francesos a la socialdemocràcia? Sembla obvi que no: triangular els fets d'aquesta manera no permet entendre res del que ha passat. "Com que es manté el model d’anàlisi –deia Cardús– els comentaristes han de rebregar la realitat fins a fer-la encaixar com sigui dins del vell esquema". En efecte, les claus interpretatives del segle XX no valen per al segle XXI, de la mateixa manera que les del segle XVIII no valien per al segle XIX. A aquesta asserció li podem afegir totes les postil·les i matisacions que vulguem, sens dubte. En tot cas, no resultaria seriós impugnar-la en nom de la nostàlgia ni tampoc d'unes complicitats generacionals que sovint constitueixen un dels factors més decisius del debat.

Els vint-i-dos anys i mig que coneixem del segle XXI resulten literalment inintel·ligibles sense transcendir, o almenys sense situar en un segon pla, la clau que ens va permetre entendre una bona part del segle XX, la ideologia. Hem passat del referent de la ideologia política al de la identitat ideològica. Com que la cosa sona una mica críptica, provaré d'explicar-me amb un exemple ben actual. El radicalisme de classe mitjana (dir-ne "extrema esquerra" fa riure) que ara mateix dona un suport tàcit a la invasió d'Ucraïna, o bé la relativitza, no pren com a referent una ideologia política sinó la necessitat de preservar una identitat ideològica que encara no pot renunciar al llegat de l'URSS sense desnaturalitzar-se. En el cas dels més frívols, aquesta identitat passa fins i tot per viure la realitat com si encara existís la Guerra Freda ("No estem d'acord ni amb Putin ni amb Biden").

Entre aquesta adhesió identitària i l'adscripció ideològica formulada en positiu hi ha, en tot cas, un abisme conceptual del qual no podem fer abstracció malgrat que una certa mirada naïf juxtaposi confusament ambdues actituds. Els proletaris de les fàbriques o de les mines del segle XIX patien un problema invers al dels actuals radicalismes de rerefons estètic: eren un subjecte històric definit –dramàticament i dolorosament definit– però estaven mancats d'un conjunt d'idees més o menys sòlides, que no van arribar fins a l'obra de Marx o de Bakunin. En aquest cas, el referent era inequívocament ideològic; en el cas de la cínica "equidistància" entre Putin i Biden la prioritat rau, en canvi, en el manteniment artificial d'una identitat col·lectiva. ¿S'està gestant una nova esquerra a escala mundial? No ho sé. ¿S'està gestant un nou subjecte col·lectiu –és a dir, una nova identitat ideològica– a partir d'elements en aparença antitètics (criptoburgesia occidental sobrealimentada i lumpenproletariat del Tercer Món)? Malgrat el caràcter evident de farsa, això és el que semblava fa vint o vint-i-cinc anys quan un antic professor universitari blanc com el paper, el Subcomandante Marcos, dirigia el moviment indígena de Chiapas, posem per cas. Aquest tipus d'històries han passat a millor vida. Ja no se les creu ningú. ¿Això significa, doncs, que el personal s'ha fet "de dretes"? No, això significa que sense la configuració d'un subjecte històric mínimament coherent tampoc no hi ha verbs, ni predicats, ni complements circumstancials possibles per al relat, per molt raonables o suggeridors que siguin. Amb fantasiejar un nou subjecte històric, per molt atractiu que sigui, no n’hi ha prou.

Tornem a França. Hi ha un fet recent al qual sempre se li ha posat una prudent sordina perquè no quadra en el vell esquema dreta / esquerra: el moviment dels gilets jaunes, els armilles grogues, neix per una cosa tan concreta com la pujada de l'impost del CO₂, que va encarir sobretot el gasoil fins a límits inassumibles per a molts transportistes. L'aliança impossible de Chiapas que hem vist abans no permetia una segona part en la qual els camioners francesos i Greta Thunberg fessin plegats un tram de la Història (amb majúscula hegeliana). En definitiva, la primera volta de les presidencials franceses no va fer res més que confirmar l'obsolescència de l'anàlisi purament ideològica. No és cap novetat, això: hi va haver un moment en què la gent deixà d'entendre què carai volien o deixaven de voler els güelfs i els gibel·lins. Ara estem revivint, atònits, un procés semblant.