Grans revolucions de cap enrere
La majoria de coses que passen dins els partits polítics no tenen cap interès, per molt que els dirigents d’aquests partits pensin el contrari. Hi ha, però, tradicions que fa goig comprovar que es conserven. Al PP local, per exemple, no han deixat de fustigar Catalina Cirer en cap moment de la seva extensa trajectòria política, que ha acabat després de tres dècades amb una defenestració encara més humiliant pel fet de venir d’una figura tan indiscutiblement menor com Marga Prohens. Va passar en el marc d’una crisi de govern que no era tal, sinó un simple canvi de col·locació de peces per posar el Govern encara més en sintonia amb allò que pugui exigir Vox. “Allò que pugui exigir” és la manera més aproximada de dir-ho, perquè la delegació mallorquina de Vox implosiona regularment i no se sap mai amb exactitud qui li ha de dictar al Govern allò que ha de fer. Les crisis de Vox Balears acaben també sempre igual: des de la central de Madrid, algú (als periodistes més provincians de Mallorca els agrada imaginar que és Abascal en persona, però no ho és, no ho és) escapça la direcció de torn i hi posa digitalment un altre nom. És la manera de fer política que tenen a Torre Pacheco i que ja tenien els homes de les cavernes. En aquesta ocasió, l’agraciat amb el lideratge del partit feixista a les Balears ha estat Gabriel Le Senne, un individu que no ha dimitit ni ha estat cessat com a president del Parlament a pesar d’estar imputat i pendent de judici per un delicte d’odi. Dins Vox, però, els delictes d’odi deuen ser mèrit i requisit per ascendir, inversament al que succeeix amb el català a la sanitat pública de les Balears.
Tanmateix, fins i tot amb aquesta situació de provisionalitat permanent, Vox aconsegueix que el Govern de Prohens faci la seva voluntat. O dit d’una altra manera, un partit com el PP, amb tot el seu historial i la seva importància, és actualment incapaç de guanyar un torcebraç a un partit de nouvinguts que no són capaços ni d’estar asseguts als seus escons de diputats sense protagonitzar escenes de vergonya aliena. Aquesta és la debilitat del PP actual, que Feijóo (i, per simple delegació, Prohens) personifiquen a la perfecció.
Tanmateix, el segon any triomfal de la legislatura ha estat venut amb tota la pompa com un èxit sense precedents i, fins i tot, com una etapa revolucionària en la història política d’aquestes illes castigades. Això havia de passar, perquè, dins la devaluació general del llenguatge, “revolucionari” és una de les paraules que més sentit han perdut, i que més absurdament l’esquerra ha acabat regalant a la dreta.
Però tal vegada tenguin raó. Tal com ha explicat via comunicat la plataforma ciutadana Mallorca per viure, no per especular, si la Llei d’obtenció de sòl s’arriba a aplicar al municipi de Palma tal com està plantejada, comportarà un increment de 130.000 habitants (un 30% d’augment de la població) i la destrucció de més de 360 hectàrees de sòl rústic, el doble d’extensió del centre històric de Palma. No cal dir què passarà si la mateixa llei, amb les seves argúcies per legalitzar les construccions il·legals ja fetes i per facilitar-ne de noves, s’aplica als municipis que en són més afectats, com Calvià, Inca, Manacor o Llucmajor. Potser sí que estaríem davant d’un canvi revolucionari. Però no per progressar, sinó per enfonsar-nos col·lectivament com a país, mentre els fons voltor i els espavilats de guàrdia s’enduen els guanys a algun paradís fiscal.
