17/09/2021

Gent amb segles dins l’edat

4 min

Per sort, molt sovint no hi pensam. Ens preocupen més les vicissituds i circumstàncies rutinàriament diàries, l’anècdota fútil, la matèria més tangible i alhora tan evanescent, que no el temps que corre dins nosaltres de vegades com una exhalació, de vegades com un lentíssim meandre dins un delta immens. Potser no el sentim passar dins nosaltres i el veim passar dins els qui ens acompanyen. Potser precisament és l’altre i el seu canvi irrefrenable qui ens fa de mirall de nosaltres mateixos. En els cabells blancs, en la flaccidesa de la carn, en l’esquena encorvada, en la sordesa, en la ceguesa, en l’artrosi, en el mal d’esquena, en el dolor, en la memòria malalta, en les xacres inevitables de l’edat hi veim, en els altres, la gratitud nostra que la mort no hagi vengut encara per deixar-nos a l’empara només dels seus records. I hi veim, també així, ara sí, el temps que passa per a nosaltres.

Arrib a aquesta reflexió per dues vies. La primera, perquè aquest estiu vaig tenir la idea feliç d’inscriure’m i acudir a un taller de poesia que va impartir a Portocristo el professor Joan Manuel Homar i organitzat per la mai prou ponderada Escola de Mallorquí. El curs va ser exquisit, amb una participació plural i molt diversa, però sempre sincera, i gens impostada, a parer meu, tant per part del ponent com de tots els qui hi acudírem. A més, però, el grup de WhatsApp que creàrem per gestionar la logística del curs, ha restat després actiu i amb una freqüència subtil que no se sap si és espontània o calculada, el nostre professor elegant ens convida a la reflexió i a la creació amb petites píndoles literàries que ens serveixen d’estímul. La segona via d’arribada a aquesta reflexió cronològica neix d’una motivació molt personal: increïblement per a mi, aquests dies hauré fet cinquanta anys. Vindria a ser com si els segles i la seva nomenclatura m’haguessin entrat dins l’edat. Mig segle, poca broma. Per sempre més, ja, estaré més a prop de la tomba que del bres. I que per molts d’anys pugui ser així.

Ens demanàvem aquesta setmana, en el nostre grup poètic, si, com deia Proust, el temps podia ser elàstic. “El temps de què disposam cada dia és elàstic; les passions que sentim el dilaten, les que inspiram l’escurcen i l’hàbit l’emplena”, afirmava el gegant francès de les lletres. No ho podríem dir d’una manera millor. Podem comprimir-lo fins a la mínima expressió. Podríem estirar-lo també, tant, que podria fins i tot trencar-se. Què ho faria, que s’esberlàs el temps? Desintegrades les hores, es desintegraria també l’espai on hem viscut? Les passions no correspostes fan créixer el temps, l’allarguen, com una pena mal covada, com l’espera pacientíssima d’un impossible, com un dia que no s’acaba mai, com un dolor inextingible. En canvi, en ser nosaltres l’objecte d’aquella passió i d’aquell gaudi, els dies passen com hores, i les hores esdevenen instants. Moments irrepetibles que, una vegada viscuts, pugen com a estels cap al firmament dels records, destinats a fer-se eterns, perquè res no hi ha, segurament, més etern que la gaubança completa, sempre tan efímera.

Entre i entre resta el costum, una espècie d’argamassa anodina que empram per reblir els buits que deixam entre les pedres que configuren la paret dels dies.

Molt car, àdhuc inconsistent, ens sortiria un mur fet sense els macs de l’eternitat estel·lar, sense les doloroses pedres, només amb el morter repetit de cada dia. És per això que cal que ens convidem a nosaltres mateixos, boomers dels seixanta i dels setanta, increïblement cinquantins, a no renunciar mai a cap dels preceptes necessaris per regir una vida plena, car només l’entusiasme, la festa, el rigor, i el rem a contracorrent de tantes coses, cada vegada més, ens salvaran de caure massa prest en la cascada inevitable. Ens caldrà, només, com deia la cançó, un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg. Sí, nosaltres, gent amb consciència plena d’haver viscut dins dos segles, tan terrenals i tan tecnològics, tant d’asfalt i tan arrelats, tan urbans i tan catalans, tan agnòstics i tan espirituals, tan poètics i tan narratius, tan exactes i tan relatius, tan humils i tan benestants, tan càndids i tan esquerrans. Nosaltres, amants de l’entusiasme, tolerants de la frustració, hem sabut com va ser ca nostra quan encara no érem nats i d’aquella memòria heretada, i d’aquesta vida viscuda, i d’aquesta il·lusió projectada, n’hem fet, i hi hem cregut, l’illa d’avui.

Mentrestant, tendríssims encara, abrandats sempre, sense el vigor dels més joves, sense l’autoritat dels més vells, haurem de començar a preparar amb la mà ferma i la memòria sana, per als qui ens succeiran d’aquí a tan poc temps, el traspàs de la Mallorca que ens llegaren els antics, del país que voldríem per als nous, de la terra que hem forjat a cop de mall, a cop de fall, a cop de ball. Tot, a la fi, perquè no se’ns trenqui el temps dins les mans, les enfangades mans, les clivellades mans, les col·lectives mans.

Periodista
stats