Un futur amb responsabilitat plena
Un dels grans errors del sobiranisme és voler vincular l’assoliment de la independència a un projecte polític determinat. I no em refereixo ara a interessos de partit, que també divideixen la força que cal en moments decisius. Parlo del fet de voler lligar el procés d’emancipació nacional a un model concret de societat, barrejant l’ambició de tenir un país amb capacitat de decisió amb el desig d’imposar-hi un model determinat, com ara tenir exèrcit o no, voler un sistema educatiu o un altre, ser a la Unió Europea o no... Per entendre’ns: si mai som un estat independent, radicalment democràtic, seran els electors de cada moment els qui marcaran el rumb del país, i no pas qui tingui el suport majoritari en el moment d’aconseguir-ho.
És comprensible que, un cop assolida la independència, hom tingui l‘esperança de fer possible també un tipus de societat coherent amb els propis ideals. Però és posar el carro davant dels bous condicionar el suport a la independència al fet que serveixi per fer guanyar un ideari concret. I com que això ja es veu que és de sentit comú, cal sospitar que qui posa el carro davant dels bous el que pretén és fer-lo encallar. I no tan sols això, sinó que qui vol determinar a l’avançada un model concret de societat és sospitós d’una baixa consciència democràtica i d’una encara més escassa confiança en el futur del país i la seva gent.
No respectar aquest raonament porta a errors a l’hora de definir estratègies eficaces i defensar-les amb coherència. Per exemple, una idea molt actual –gairebé una consigna, de tant com es repeteix– és que el suport a la independència creixerà si el govern d’ara “ho fa bé”. Deixem de banda si és que hi pot haver un consens general sobre què és governar bé tenint en compte que l’oposició parlamentària, que representa a qui s’hauria de convèncer, no aprovarà mai una obra de govern que no és seva. Ara bé, l’argument sobretot fa aigües per dues altres raons. La primera, perquè qui vol la independència sap que amb les eines actuals mai no es podrà governar bé. L’experiència d’anys és la d’un torpedinament constant per part de l’Estat de totes les lleis d’una certa rellevància aprovades pel Parlament, justament aprovades per governar bé. La segona raó és que si un govern independentista –i republicà– pot governar bé malgrat les constriccions autonòmiques, ja em direu quin sentit té embrancar-se en un procés de secessió d’uns costos més que notables.
¿Estic dient, doncs, que la independència és un combat duríssim “només” al servei d’un futur tan obert que ens pot acabar posant davant del risc que no sigui com l’havíem imaginat? En bona part, sí. És cert que en un procés constituent, quan s’hi arribi, ja s’establiran les bases que siguin de consens en aquell moment. Per bé que, al contrari de la Constitució que ara coneixem, espero que hi hagi mecanismes senzills de reforma per facilitar la seva adequació als desafiaments de futur. Tanmateix, la veritable raó de ser de l’aspiració a la independència és aconseguir la plena dignitat nacional per garantir a les properes generacions el dret i el deure de governar-se en llibertat. Fer creure que la independència ens portarà la nostra xauxa particular, o dir que oferirà duros a quatre pessetes, no tan sols no convida a créixer sinó que fomenta la desconfiança en la promesa.
Si amb la independència es vol aconseguir una societat més justa i igualitària, més culta i pròspera, més solidària i responsable amb l’entorn natural, que ningú no s’enganyi: això seguirà formant part de futures lluites, com passa a tota la resta d’estats que ja en són, d’independents. Unes lluites, doncs, de les quals la independència no ens deslliurarà pas però de les quals, un cop emancipats, podrem ser plenament responsables.
